Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me ací en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca.

De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa ?qui no es mou 
de la ribera trista, contemplan t 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu  
cap a la veu intacta.

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.