Rera la casa no hi anessis mai,
ni a ple dia, l'excessiva flaire
d'aquestes herbes embruixades lleva
seny i esperits, els escurçons vigilen,
l'aranya fila mort.
                           Allí fresseja l'arbre de la por.
Cavalls de sol, atureu-vos, garbes de sol, reposeu.
I que la dona asseguda vora el rec amb els infants i la nena,
estiguin ara quiets un instant, mentre el cavall ardent,
negre i suat, es desboca i, trepidant, els salta,
magnífic, i renilla i a galop es perd
cap als darreres de la casa.
                                         Canto
malesa i bardissar, remor d'herba aixafada,
i els homes aücant, movent els braços
vermells.
              Allí domina l'arbre de la por.
I dic el llamp i la torratxa vermella
per on entrà, bastint-la novament
amb roigs maons de paraula.

(I si retornes per la vall del vespre,
o si t'allunyes pel creixent del dia,
d'un cap a l'altre del silenci,
retruny el temps.)