Les onades bateguen sota el vent,
de cop, les illes s'han tornat morades
sota un ràfec de núvols de tempesta.
Qui beu ginebra amb gel,
qui de conyac s'aombra.

Oh riu brogent, oh crepitar d'incendis
en un barranc, oh puja de fondàries
cap a ser crit, ah soledat omplint-se 
de pensament...
                          Tot l'insoluble,
trencat, insomne, s'atenua, lent,
en el trajecte adormissat dels vasos,
des del taulell a les cansades boques.

Les onades s'encrespen sota el vent,
grans cortines de pluja tapen l'aire,
referma i amenaça la tempesta.
Qui beu picon espès,
dient paraules orbes:

Oh poderós, oh màgic, oh insoluble!
Desencadena't, arbre, ja tot d'una
brancat, florit, remorejant de fulles,
somni de fruit - i les arrels creient
en l'insegur de la voluble onada.
Illes, parleu-me de la vostra naixença!
Onada, parla'm del batec insomne!
Però tu, arbre, lliga la tempesta
meravellosa al teu brancatge, dóna't
a ser ferit per la destral-

                                         Enmig
del fum espès i la fortor de gambes,
flota, s'irisa, crema, la flama d'uns grans ulls.

Les onades s'encrespen sota el vent,
la tronada rebota per les penyes.
Dues angleses sintonitzen llunys.
Qui beu cascall amb rom
desafiant les ombres.

Ah, solituds reconeixent-se, descobriment de cels
 inconeguts, enyorament d'omplir-se
terriblement.
                    De què?
                                  Mai no ho sabrem, oh filtre
fantàstic, oh licors, oh la rosada
cremosa que ens sosté. Beguem la copa
dels somnis i morim a l'últim glop.