I

Per què paraules? Aquest blau intens 
del mar és prou. Miro la ratlla fixa 
de l’horitzó, 
                    mar grandiós, i quanta 
riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus 
que cerca vells tresors: el que m’atreia,  
perles que abans havien estat ulls, 
no ho troba algú tot sol, ans calen dos, 
amb una sola, neta, lliure, confluent 
mirada que es projecti més enllà  
de tota perla ?sols llavors hi arriben 
“feliços pocs”. 
                          No, jo sóc sol, però l’embat 
de les onades em conforta. Tot és lluny i prop, 
i no s’acaba mai aquest viatge 
per les paraules: 
                          ja no tinc res més.

II

Anem ara, en silenci, recobrant 
pel riu del temps quiet totes les coses. 
Redescobrim els camps: observa la masia, 
els ànecs i les oques al bassal, 
el safareig a un angle solellós 
del pati: roba estesa regalima, 
la masovera surt i crida l’aviram, 
mentre al bladar transita la recol.lectora, 
que escampa al seu redol 
bales de palla ben atapeïda, 
i va perdent-se en l’aire la fressa del tractor, 
que llaura ja el guaret; són els penats 
encara vius: és per això que dormen 
les bèsties a l’estable i un recolliment 
s’estén pertot. Aclucarem els ulls: 
se’ns n’obriran uns altres en el somni 
que hi veuran més en l’orba obscuritat.

III

Per què, mot arribat encara sense 
projecte de sentit, m’empenys a capbussar-me 
dins una aigua profunda a percaçar 
l’única perla enmig de tants de nacres 
banals, que tingui un orient prou bell 
perquè un celest orfebre pugui en l’èter 
encastar-la, jugant, en una lleu muntura 
de llum que els nostres ulls no veuen? 
                                                            Déus, 
per a què som sinó per a l’intent 
de preparar amb les coses de la terra 
una ofrena a vosaltres, que no sou 
més, tanmateix, que allò que ens és mprecari 
per donar-nos sentit, certesa i força?

Sí, ja sé prou que el mut submarinista 
que va per folga a tot mor ofegat, 
però qui cerca peixos impossibles 
no esdevindrà madrèpora o rocall, 
ans viurà sempre en xarxes invisibles.

IV

Ara puc dir: sóc a la font i bec, 
i bec fins a morir-me 
de set de voler més no sabent què, 
que és així com no es mor 
en veritat del tot: vivint en la fretura 
d’alguna cosa sempre. 
                                     Sense 
fretura, què seria de nosaltres, 
aquests a qui fou dat el privilegi 
de la santa follia de ser càntic, 
vent desfermat, incendi 
que es destrueix a si mateix, mentre salvades 
queden les coses que tocà i més pures. 
Oh, il.luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles 
al primigeni cant 
                            i declinar.

V

Vaig tot seguit a coure aquelles menges 
que no tan sols la terra m’ha donat, 
sinó la cura amb què les vaig regar 
anys i més anys, en dies de sequera, 
per l’àrid temps. Les coc amb poca sal, 
que no perdessin el seu gust, i sense  
massa de condiments: sé prou, amics, 
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita pròpia, 
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet 
de ceps d’amor, d’anhel i de recança, 
mirant el mar, i vaig premsar el raïm 
amb peus de caminant, i va passar en el cup 
els dies justos. 
                        Ara, amics, anem 
a celebrar l’àpat companyonívol; 
de res no cal parlar, que la guspira 
de l’esperit es manifesta als ulls 
i som un tot sabent-nos solidaris.

VI

On cessa tot, al centre del silenci, 
quiet, sense fissures, i ja tot és molt distant 
i sense afany de res, com en un temps 
imaginat: 
               allà, més d’una volta 
vàrem estar, potser perquè estimàrem 
sense desig: no ens vàrem mai tocar, 
ni no ems besàrem amb goluda fúria, 
ans reteníem constantment l’alè, 
plens de ser l’un miracle per a l’altre, 
vivint en el poètic, assumint 
que no és dat posseir res, només absència 
devers on es camina amb ulls oberts 
a la claror invisible. 
                               Sí, de què 
viuríem si no fos d’aquests besllums 
de permanència feliç que se’ns revelen 
entre dos clars, quan tot es precipita 
sense parar a l’abisme i bufa un vent 
sense recurs? 
                      L’oasi 
del pur estar beat, l’enyora sempre 
l’itinerant. 
                 Qui busca en trobarà 
potser un miratge fèrtil, que l’oasi 
no és enlloc. 
                    Què ho fa que el recordem?

VII

Què significa en veritat 
tenir records? 
                      Una campana buida 
toca a passat, i totes les figures 
del pessebre a la llum del celobert 
del pis antic, solemne, es deixondien 
frisoses d’anar a plaça, que el Nadal 
era ja prop, clar i entelat. 
                                        Vastes i buides, 
les campbres de grans llits de matrimonis 
una mica ja vells: emana fred silenci 
de la claror somorta d’aquests vidres 
esmerilats. 
                 Quan tu no hi siguis, 
què se’n farà de tot això que fou 
ànima teva persistent d’argila, 
que tot ho guarda imprès i tou malgrat 
no ser-hi tu? 
                    Seràs record 
de tu mateix, estel que voleteja, solt, 
en un remot suburbi dellà el temps, 
sense mà que el retingui, ja el cordill 
amb el deçà, trencat? 
                                  Ara, però, m’estic, 
bevent recança, en un racó de vespre 
del meu hivern: ressonen cascavells, 
veus alegres d’infant s’oculten pel silenci, 
jugant a fet, i corrugades fulles 
mortes de faig s’arremolinen, ertes, 
sota una ràfega de vent furtiu 
de l’apagat, respectuós novembre.

Es drecen altes les muntanyes. Neva. 
Crema a l’estufa bosc. 
                                    Aquí, tot, ara, 
s’ha deturat.

VIII

Un altre hivern i cada cop més àrid: 
al fons de l’avinguda, el pomerar 
s’ha tornat una taca de silenci 
lilós que ja no esquinça cap lladruc, 
planura enllà, i es va apagant de pressa. 
Adéu!, adéu! 
                     Embriagat de flaires 
de fum de llenya al bosc i de resines, 
encenc la salamandra dels records, 
que tira bé: 
                  m’enterboleixo, veig 
per clivelles al mur naixença d’albes 
antigues que no van arribar a ser 
ple dia mai, 
                   tot l’enderroc dels anys, 
allà i aquí, trossos de marbre, focs, 
vells arbres secs. I en moltes vies mortes 
trens aturats. 
                     Sóc una golfa plena 
de mals endreços, però cap soroll 
ningú no sentirà quan la devasti 
la màquina del temps. 
                                   Que un dia algú 
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota 
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec, 
però vident d’alguna cosa certa, 
certíssima: 
                  estel fix mirant-me fit  
en la foscor. 
                    D’ençà d’aquell excés 
totes les coses se’m canvien sempre 
en altres de millors, insòlites; si rocs,  
en diamants; si didals, en campanes 
tocant a festa; si agulles de cosir, 
en parallamps d’acer; si cavallets de fira, 
en constel.lacions. 
                              I, doncs, és falsa 
tota queixa que digui, tot gemec que faci, 
tot ploricó: 
                 que el que, però, perdura 
ho funden els poetes. 
                                  Tant és així que l’àrid 
hivern amb què s’obria aquest poema 
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny 
feliç, afirmatiu, il.limitat, 
i tot el blat es torna pa de vida.