L'estrella més pura, 
poruga ja guaita; 
tremola agradosa 
dellà la muntanya. 
¡Ben haja l'estrella, 
l'estrella de l'auba!

Els galls que dormien 
davall les porxades 
¿què és lo que ara veuen, 
que tant i tant canten? 
Han vista l'estrella, 
l'estrella de l'auba.

Les flors senyorívoles, 
de rou tot brufades, 
l'embat les bressola, 
els ulls xalests baden. 
Han vista l'estrella, 
l'estrella de l'auba.

Les boires se gronxen, 
la lluna s'apaga;  
piulant els aucells 
estiren les ales 
perquè el sol envia 
l'estrella de l'auba.

Cansats se condormen 
malalts i malaltes, 
i alegres somnien 
visions d'esperança; 
que els mals i la fosca 
defugen de l'auba.

¿Per què el monestir 
ventant les campanes 
ja crida a matines 
escolans i frares? 
Perquè vol que resin 
"L'Estrella de l'Auba".

Estrella que et mostres 
quan fugen les altres, 
¿per què em deixondeixes 
tan de matinada?  
En lletres que lluen 
respon l'estel d'auba:

-Amic, aprofita 
la vida que passa; 
de fosca nasquérem, 
la llum ens aguaita. 
Del sol de la glòria 
la vida n'és l'auba.