Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau; 
oh serres  desiguals que allí en la pàtria mia 
dels núvols e del cel de lluny vos distingia 
per lo repòs etern, per lo color més blau. 
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau, 
guaites per un forat la tomba del jueu 
e la mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors 
com conèixer pogués lo front de mos parents; 
coneixia també lo so de tos torrents, 
com la veu de la mare e de mos fills los plors. 
Mes, arrencat després per fats perseguidors, 
ja no conec ni sent com en millors vegades; 
així d'arbre migrat a terres apartades 
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort 
a veure de més prop les torres de Castella 
si el cant dels trobadors no sent la mia orella 
ni desperta en mon pit un generós record? 
En va a mon dolç país en ales jo em transport 
e veig del Llobregat la platja serpentina 
que, fora de cantar en llengua llemosina, 
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis 
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis, 
la llengua d'aquells forts que acataren los reis, 
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. 
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis 
per estranya regió l'accent nadiu, no plora, 
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora 
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit 
quan del mugró matern la dolça llet bevia; 
en llemosí al Senyor pregava cada dia 
e càntics llemosins somniava cada nit. 
Si, quan me trobe sol, parl amb mon esperit, 
en llemosí li parl, que llengua altra no sent; 
e ma boca llavors no sap mentir ni ment, 
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per expressar l'afecte més sagrat 
que puga d'home en cor gravar la mà del cel, 
oh llengua a mos sentit més dolça que la mel 
que em tornes les virtuts de ma innocent edat. 
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat 
cessarà de cantar de mon patró la glòria; 
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria 
als propis, als estranys, a la posteritat.