Llevant-me un cert matí molt apressat,
per causa de tenir molt inquiet
al qui, sense caputxa ni barret,
s’emboca per allà a on és enristrat,

tan de pressa em lleví i ab tal debat
que, no trobant la roba, a un terradet
per a cridar isquí, ab temps molt fred,
que em dassen de vestir i lo calçat.

A la que vull eixir (Déu nos ajut!)
una mossa trobí que, dia i nit,
se jugava de mi com un janot,

i, sense dir-li res, com si fos mut,
l’aportí ab un braçat sobre mon llit,
i restí qual quiscú pensar se pot.