I després ve la nit, que són les nits.
La son té el pes magnífic dels estels,
cadascun foc d’un lloc –com els anhels-,
enlluernats de creure’s infinits.

Una pau només pau i... esmarrits,
els propòsits inútils, sense arrels,
car cor i seny no són mai paral·lels
sinó punts d’un sol punt mal escatits.

Mentre, l’activa deu de l’exigència
em capbussa al desfici cognitiu
pel socors més sagaç: la intel·ligència.

I el silenci és en mi la freda crosta
de la paraula tendra que, si et diu,
no pots oir-la, amor, tu que ets resposta.