''No té Déu, ni té pàtria, ni té llar...
no té res del que tenen altres homes,
i amb tot, ell viu feliç.
Ell viu feliç i sol,
com una estranya planta sens arrel,
sens baf de terra ni neguit de cel.''
Du el cap com un barder; sota les celles
lluu una espurna en un cau entenebrit,
i d'alt a baix, lo pit,
pel trau d'un pellingot esqueixalat
va ensenyant lliurement al sol i al vent,
com un tros de penyal,
que s'ha anat endurint serenament.
Lo gran garrot al puny,
al llavi sec un mot de prec o un gruny
-segons l'humor o el lloc-,
va endavant, ni apressat ni poc a poc,
com si no l'empenyés cap fantasia,
ni tingués por d'errar-se de camí...
i a son pas va collint, de nit i dia,
l'almoina generosa o exigida
-lo fruit santament trist,
de l'humana feblesa-.
No té Déu, ni té pàtria, ni té llar...
no té res del que tenen altres homes,
i amb tot, ell viu feliç.
Ell viu feliç i sol,
com una estranya planta sens arrel,
sens baf de terra ni neguit de cel.
I el món li fa un acatament
somrient amb basarda,
com si passés quelcom omnipotent
i sacri enmig dels segles...
quelcom real i fantasiós,
quelcom petit i grandiós,
que no és ben hom i és més que l'hom...
Un ésser lliure!