''No té Déu, ni té pàtria, ni té llar... 
no té res del que tenen altres homes, 
     i amb tot, ell viu feliç. 
     Ell viu feliç i sol, 
com una estranya planta sens arrel, 
sens baf de terra ni neguit de cel.''

1
/2
L'ungit

Du el cap com un barder; sota les celles 
lluu una espurna en un cau entenebrit, 
     i d'alt a baix, lo pit, 
pel trau d'un pellingot esqueixalat 
va ensenyant lliurement al sol i al vent, 
     com un tros de penyal, 
que s'ha anat endurint serenament. 
     Lo gran garrot al puny, 
al llavi sec un mot de prec o un gruny 
     -segons l'humor o el lloc-, 
va endavant, ni apressat ni poc a poc, 
com si no l'empenyés cap fantasia, 
ni tingués por d'errar-se de camí... 
i a son pas va collint, de nit i dia, 
l'almoina generosa o exigida 
     -lo fruit santament trist, 
     de l'humana feblesa-.

No té Déu, ni té pàtria, ni té llar... 
no té res del que tenen altres homes, 
     i amb tot, ell viu feliç. 
     Ell viu feliç i sol, 
com una estranya planta sens arrel, 
sens baf de terra ni neguit de cel.

     I el món li fa un acatament 
     somrient amb basarda, 
com si passés quelcom omnipotent 
     i sacri enmig dels segles... 
     quelcom real i fantasiós, 
     quelcom petit i grandiós, 
que no és ben hom i és més que l'hom... 
     Un ésser lliure!

VíCTOR CATALà (CATERINA ALBERT)
Llibre blanc, 1905