''Oh, Romeu, Romeu, Romeu,
tu que vas a llunyes terres,
tu que tresques tot arreu
per les planes i les serres,
oh, Romeu, Romeu, Romeu,
quin deu ser lo fruir teu!''
Oh, Romeu, Romeu, Romeu,
tu que vas a llunyes terres,
tu que tresques tot arreu
per les planes i les serres,
oh, Romeu, Romeu, Romeu,
quin deu ser lo fruir teu!
Amb serena majestat
i amb la planta dura i ferma,
vas creuant la immensitat
i ara petges la terra erma
i ara passes en poblat.
Tu t'afresses nous camins
al través de les boscúries
i a ton pas s'alcen cantúries
de natura, aucells i nins.
Tot lo món és un badiu
per qui el veu amb gran mirada;
cada barraca és un niu
on s'engendra una llocada;
cada llar té prou caliu
i prou ampla flamarada
per donar llum i calor
a tot cos, tot cap, tot cor.
Però vora de cap llar,
tu, Romeu, no t'hi aixoplugues;
te la guaites al passar
i ferm, sens ànsies porugues,
amb ton pas lent i segur,
vas cap on no hi ha ningú.
Bé en posa, de trencacolls
vora teu la vida quieta!
Bé els hi sents rajar a dolls
ja l'amor, ja la riquesa,
ja l'afany d'engendrar fills
sens angoixes ni perills!
Mes tu, esquerp, vas caminant,
caminant sempre endedins,
les cantúries aixecant
de natura, aucells i nins;
i petjant amb planta dura
ja el pla llis, ja la boscura
ja l'afrau, ja l'alta serra,
fins creuar tota la terra,
sens mai aturar-te enlloc,
com viatger apressarat,
t'encamines, poc a poc,
de dret a l'eternitat,
entonant un cant de foc,
un gran cant de llibertat.
Que s'hi quedi, l'home quiet,
-la pedra que cria molsa-
escoltant la cançó dolça
de les coses usuals,
amb sos aires sempre iguals,
sempre iguals, arreu, arreu,
com remors del temps que el corca;
que s'estiga en son recés,
sens alçar lo front -sotmès
baix lo pes de la rutina-,
cap a l'ample firmament,
cap a la natura en flor,
cap al sol resplendeixent
de suprema resplendor;
i tu vés pujant, Romeu,
lo cap alt i els ulls oberts,
vers los amples horitzons,
lluny del fang i les presons
de les ànimes petites;
deixa enrera tantes fites
com limiten lo camí
dels mortals de jaç i d'olla;
desentén-te de la colla
de tants bens racionals
com pasturen per la terra,
i sense girar enrera
ton cap fet als lliures vents,
puja amunt, amunt, amunt,
fins a calcigar lo punt
en què, d'ésser terrenal,
ben rentat del baf de terra,
ben lliurat de passions
mesquinetes, cançoneres,
en les amples solituds
de l'espai, que no mor mai,
esdevingues immortal,
immortal com bon ser lliure
que, planant entre les bromes,
pel damunt del cap dels homes,
sobre els homes queda, arreu,
convertint-se d'home en Déu.
Amunt sempre, amunt, Romeu!