''Oh, Romeu, Romeu, Romeu, 
tu que vas a llunyes terres, 
tu que tresques tot arreu 
per les planes i les serres, 
oh, Romeu, Romeu, Romeu, 
quin deu ser lo fruir teu!''

2
/2
A un Romeu

Oh, Romeu, Romeu, Romeu, 
tu que vas a llunyes terres, 
tu que tresques tot arreu 
per les planes i les serres, 
oh, Romeu, Romeu, Romeu, 
quin deu ser lo fruir teu!

Amb serena majestat 
i amb la planta dura i ferma, 
vas creuant la immensitat 
i ara petges la terra erma 
i ara passes en poblat.

Tu t'afresses nous camins 
al través de les boscúries 
i a ton pas s'alcen cantúries 
de natura, aucells i nins.

Tot lo món és un badiu 
per qui el veu amb gran mirada; 
cada barraca és un niu 
on s'engendra una llocada; 
cada llar té prou caliu 
i prou ampla flamarada 
per donar llum i calor 
a tot cos, tot cap, tot cor.

Però vora de cap llar, 
tu, Romeu, no t'hi aixoplugues;  
te la guaites al passar 
i ferm, sens ànsies porugues, 
amb ton pas lent i segur, 
vas cap on no hi ha ningú.

Bé en posa, de trencacolls 
vora teu la vida quieta! 
Bé els hi sents rajar a dolls 
ja l'amor, ja la riquesa, 
ja l'afany d'engendrar fills 
sens angoixes ni perills!

Mes tu, esquerp, vas caminant, 
caminant sempre endedins, 
les cantúries aixecant 
de natura, aucells i nins; 
i petjant amb planta dura 
ja el pla llis, ja la boscura 
ja l'afrau, ja l'alta serra, 
fins creuar tota la terra, 
sens mai aturar-te enlloc, 
com viatger apressarat, 
t'encamines, poc a poc, 
de dret a l'eternitat, 
entonant un cant de foc, 
un gran cant de llibertat.

Que s'hi quedi, l'home quiet, 
-la pedra que cria molsa- 
escoltant la cançó dolça 
de les coses usuals, 
amb sos aires sempre iguals, 
sempre iguals, arreu, arreu, 
com remors del temps que el corca; 
que s'estiga en son recés, 
sens alçar lo front -sotmès 
baix lo pes de la rutina-, 
cap a l'ample firmament, 
cap a la natura en flor, 
cap al sol resplendeixent 
de suprema resplendor; 
i tu vés pujant, Romeu, 
lo cap alt i els ulls oberts, 
vers los amples horitzons, 
lluny del fang i les presons 
de les ànimes petites; 
deixa enrera tantes fites 
com limiten lo camí 
dels mortals de jaç i d'olla; 
desentén-te de la colla 
de tants bens racionals 
com pasturen per la terra, 
i sense girar enrera 
ton cap fet als lliures vents, 
puja amunt, amunt, amunt, 
fins a calcigar lo punt 
en què, d'ésser terrenal, 
ben rentat del baf de terra, 
ben lliurat de passions 
mesquinetes, cançoneres, 
en les amples solituds 
de l'espai, que no mor mai, 
esdevingues immortal, 
immortal com bon ser lliure 
que, planant entre les bromes, 
pel damunt del cap dels homes, 
sobre els homes queda, arreu, 
convertint-se d'home en Déu.

Amunt sempre, amunt, Romeu!

VíCTOR CATALà (CATERINA ALBERT)
Llibre blanc, 1905