Tocant de mort planyien les campanes 
quan entrava a Ciutat un cavaller 
set anys absent per terres llunyedanes.

-Qui és el mort?- preguntà a son escuder, 
i aquest, per dir-li lo que deia el poble 
un escolt a l'orella li va fer.

Llavors sa cara trasmudava el noble, 
i entrant a son alberg, baixos els ulls, 
per llarga estona romania immoble.

De sa memòria ja borrosos fulls 
ell repassà amb les tristes campanades, 
i ne sentí sos llagrimals remulls.

Les portes del casal volgué tancades 
per no veure ningú, i allà tot sol 
amb son remordiment lluità de bades.

Embossat ell sortí, ja post el sol, 
i a Sant Francesc entrà. La nau grandiosa 
vestida estava amb paraments de dol.

A la llum de quatre atxes tremolosa 
va veure estesa en cadafalc obscur 
una morta de vesta blanquinosa.

Era, ai! la noble Elionor Desmur, 
la blanca verge de sa amor primera, 
que un cor li havia dat tan dolç i pur.

Ai Déu! També la víctima allò era 
que ell malferí amb sa llengua criminal 
entre amics dissoluts, set anys enrera.

La negra taca d'aquell mot brutal 
prest hagué feta desastrosa via 
cobrint la jove amb deshonor mortal.

Ella en tirà la lenta malaltia 
que l'anà consumint, dementres ell 
d'un pare ofès i venjador fugia.

A Flandes se'n fugí, i l'ardor novell 
del cor indòmit esbravà en la guerra, 
oblicant-se de tot, el jovencell.

Si allà tal volta va enyorar sa terra 
i en la nit, a deshores desvetlat, 
sentí el remordiment que al cor s'aferra,

abans de gaire ja l'hagué ofegat 
dins el vi de l'orgia desfermada, 
amb sos costums a lloure de soldat.

Mes ai! Des que a Mallorca féu entrada, 
creient l'escàndol juvenil perdut 
dins l'honra militar per ell guanyada,

al cop d'aquella mort desprevingut, 
bé s'era oberta la ferida closa 
del vell remordiment, com mai agut.

I al veure morta sa promesa esposa 
víctima del seu crim sense perdó, 
agenollat caigué sobre la llosa.

Un frare que allà feia oració 
ran de la caixa funeral va veure, 
i li cridà de sobte: -Confessió!

Se confessà el donzell, com és de creure; 
i en penitència li posà el confés 
guardar la morta, sens menjar ni beure,

fins que la missa d'alba se digués. 
Ell prometé que prou la guardaria 
vetlant tota la nit, sens ningú més.

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Quan acudí la gent, amb lo nou dia, 
trobà allà en terra el cavaller caigut, 
que arrancada la llengua prop tenia.

Era mort. La difunta en actitud 
de dormir, jeia amb plàcida bellesa, 
sens un plec de la vesta remogut.

¿Quina violència allà s'era comesa? 
Ningú el misteri se'n pogué explicar 
entre tota la gent, d'horror corpresa.

Sols un frare ja vell, que a meditar 
va romandre de nit dins la tribuna 
el misteri d'horror va declarar.

Ell referia que entre dotze i una 
s'era alçada la morta del seu llit, 
mirant-se el cavaller de vesta bruna.

Aquest fugí corrent, espaordit, 
i darrera, la morta li corria 
a lo llarg de la nau, seguit seguit...

Ni un sol portal pel fugitiu s'obria: 
tres vegades el temple va voltar, 
i a la tercera volta s'esmortia.

Lavors la morta un peu li va posar 
sobre el pit, i amb un lliri que portava, 
la llengua, sense esforç, li va arrancar.

Després la morta a son baül tornava, 
arreglant-hi los plecs del seu vestit, 
i tot en pau fins a la llum quedava.

Tal se contà l'horror d'aquella nit.