Xiqueta, dolça xiqueta, 
mon ànima, mig desfeta, 
endreçar-te un record vol: 
qui te'l durà? L'oroneta, 
la merla o el rossinyol?

Lo rossinyol, trist amant, 
és, com jo, tendre i constant; 
mes no m'aprofita a mi, 
perquè, del vespre al matí, 
se li'n passa el temps cantant.

És la merla prompta i viva; 
mes donar crèdit no es pot 
a un aucell que va  a la briva, 
i amb sa riseta joliva 
se burla sempre de tot.

Vol seguit i ala lleugera 
té l'oronell, llest i viu; 
mes oblidar-se poguera 
de l'encàrrec que li fera, 
buscant brins per a son niu.

Xiqueta dels cabells d'or! 
Pense que serà millor, 
per a que no es perda el viatge, 
encomanar-li el missatge 
a un gran sospir del meu cor.

A un sospir ardent i tendre, 
que son propi foc s'endú; 
i al que no li cal dependre 
lo camí que ha de mamprendre: 
el sap millor que ningú!

Molt millor que l'oroneta, 
la merla i el rossinyol; 
i anirà sempre via dreta, 
i sols pararà, xiqueta, 
en la teua ànima el vol.