No trec la veu,  
tan diferent de la llengua,  
contra els éssers rovellats, verds i mortals de verdet,  
contra els homes oscats com ganivets que han tallat  
una embanyada època de guerres i de paper ennuvolador,  
i encara tenen acer per a veure passar un altre  
ramat fuit del corral. 

Ni contra el nin ros,  
que juga amb aigua i du la panxa banyada,  
que plora perquè ha caigut, mentre els seus pares caiguts  
el senten ploure, des de l'estable orinat i calent de gallines. 

Ni contra la nina emmidonada  
i emblavada fins a les venes,  
que veu els terribles al•lots midant-se el sexe amb un metre,  
i ho compara amb plats de porcellana, com si la vida  
fos una decorada ceràmica on mengen el sol i la lluna. 

Ni contra el noi que comença  
de sentir el gat de la vida,  
i camina a poc a poc, som si dugués la roba mullada,  
i badés molt els ulls perquè la tela aferrada  
el despulla davant Déu i les noies. 

Ni contra la verge de quinze anys,  
que a posta de sol se vesteix de núvia pobra,  
i se passeja amb una alegria de dissabte a la nit,  
pels carrerons, com llangardaixos, els adolescents  
d'ull negre i cara blanca  
estan aferrats a les parets. 

Estimo els murs populars,  
decorats com ceràmiques desesperades  
pels al·lotells que, damunt el desclossat ciment,  
escriuen "rata" "ojo" "maestro",  
i fugen corrent, com si haguessin llançat el gat mort dins una casa. 

No trauré la veu ni la llengua,  
i sí una cadira al carrer,  
als adolescents enamorats,  
que sota la claror estival de les estrelles  
tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca,  
que se mou, delicada, com les cortines de ferro en el portal  
de les cases,  
com el multicolor paper de seda penjat i tremolós  
damunt la festa major d’una plaça. 

Mai contra els enamorats,  
que dins la vinosa nit encristal·lada  
de gener transparent,  
estan atacats a la paret,  
ella silenciosament gravada damunt el mur,  
ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals,  
com si la menés a un cambril, construint ambdós el cambril,  
com enterrant-la viva en un nínxol, emblanquinant tots dos el nínxol,  
com si, del verd amor, només fos impossible de tastar-ne el crani,  
com si juressin cansar-se l'un a l'altre,  
fins a sortir amb els peus per endavant,  
amb les mans damunt el ventre,  
damunt la boca un mocador blanc,  
marcat amb la creu dels trencs senyats  
per la planxa ardent de els camises de l'altre món. 

Mai contra  
els vidriosos fadrins  
que tenen la cara verda,  
les mans verdes,  
les cames pelades i blanques com l'anís,  
i que van sols al cinema del diumenge a la tarda  
i, en entrar en el teatre, olorós de castanyes,  
agafen, lentament, com una àncora viva,  
la butaca que sura al costat del més trist  
adolescent planxat, que contempla el programa. 

Estimaré sempre el calb,  
que calla quan parlen de cabells,  
el qui té la cara de mul,  
el qui té la cara de rata,  
el qui té cara de terròs,  
el qui té cara d'animal antediluvià,  
el qui du la cara com una perdigonada,  
el qui té la cara de xai mort,  
el qui té la cara de xai viu,  
el qui té cara de vaca,  
el qui arrossega una cara de pedra negra,  
el qui té la cara de pedra blanca, 
totes les cares que fa la pobra gent pobra,  
tot el torrent de cares  
que fa la gent que viu entre l'espiga i la mort,  
entre el sol i les llunes,  
i se mor d'un glop,  
i queda amb la boca  
closa  
i la cara  
astorada,  
com els vells  
bevedors  
de canya. 

Estimades  
siguin  
les cabres  
negres  
i l'aromàtic  
boc,  
que passen,  
cada capvespre  
fent  
sonar  
l'ungla  
xapada,  
damunt  
el carrer.  
I les feixugues  
vaques  
que,  
a la posta  
del sol,  
van  
a l'abeurador  
municipal,  
amb un al•lot  
que,  
com un altre  
animaló,  
va darrera  
d'elles,  
amb un verdanc  
d'ullastre. 

Estimats siguin  
la formiga,  
l'oronella,  
l'esbart  
d'estornells  
que,  
a l'octubre,  
ennegreix,  
innumerablement,  
el cel estirat  
i net. 

I els ulls  
dels teuladers,  
les boles  
de la sivina,  
els lledons  
madurs,  
les ungles  
i els dits  
plens  
de tinta  
dels nois  
que juguen  
sota els llums  
de la plaça.  
I les taques  
de la pell  
dels qui pateixen  
del fetge.  
Estimades siguin  
totes  
les petites  
negrors  
del poble.  
I les picades  
d'abella,  
el mal  
de cap,  
el cop  
amb un martell  
damunt  
els dits,  
la xavalla  
del dolor. 

Però quedin colgats sota la impaciència,  
enterrats sota un segle de vermelles formigues,  
els qui, com la pudor, entren dins tota casa,  
com si cada home fos raïm per al seu cup. 

Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa,  
és per tenir un nou animal dins l'estable,  
o per mirar-li el tòrax ample com  una roca,  
on la vida escriu una àguila acotada. 

Quedin esblanqueïts com un blat espantat  
els qui, com la pols, entren fins a l'orgue i l'altar,  
els qui com un brot verd d'ornamental cicuta,  
s'enfilen per la vara dels quasi lírics batlles, 

perquè la mar no tingui camins ni mata neta,  
perquè ningú s'alegri reflectint-se en les ones,  
perquè tothom ignori la solitària línia  
després de la qual l'home troba el sol d'esser noble. 

Tanta mort per a ser la porta historiada,  
per on s'entra al corral de bons morts, que és un poble!