1
 

Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d'Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al.lot
que duia corns i escorça a les butxaques.

El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç a dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.

Un mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i desperava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.

Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines
que, al costat de la mar de Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.

Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.

He contemplat, entre l'ametllarà
color de rosa i els pins sobris, l'alta
mar violenta i l'altre  nen pacífic,
que no vaig esser quan a morts jugava.

He vist el teu assaonat i tendre,
menut Antoni, clar com si es rentés
amb bondat l'alegria de la cara.

I mirar-lo sembrant tanyades verdes,
al meu costat robust he cregut veure
un bordall nou de la infantesa estranya,
que, al mar de Montdragó, grisa i violenta
era nua, guerrera, trista i alta.

 

7

Sota el mur emblanquinat,
era la pedra quadrada.
L'herba -les herbes- creixia,
verda, i l'enrevoltava.

Sota la lluna era pedra.
Sota el sol pedra durava.
Era pedra viva. Deia:
Blai Bonet; però callava.