Ab los peus verds, los ulls e celles negres, 
penatge blanc, he vista una garsa, 
sola, sens par, de les altres esparsa, 
que del mirar mos ulls resten alegres; 
i, al seu costat, estava una esmerla, 
ab un tal gest, les plomes i lo llustre, 
que no és al món poeta tan il.lustre, 
que pogués dir les llaors de tal perla; 
i, ab dolça veu, per art ben acordada, 
cant e tenor, cantaven tal balada:

“Del mal que pas no en puc guarir, 
si no em mirau 
ab los ulls tals, que puga dir 
que ja no us plau 
que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu 
l’amor que us port, 
e no es pot fer que no ploreu 
la trista mort 
d’aquell que ara no voleu; 
que el mal que pas no em pot jaquir, 
si no girau 
los vostre ulls, que em vullen dir 
que ja no us plau 
que io per vós haja a morir”.