"L'avenc a l'avenc crida", el savi diu.
Així m'esdevé a mi, au esmarrida
fugint de l'esparver, que cau ferida
pel tret del caçador en ser prop del niu.

A un pur amor, tement, volguí ésser esquiu;
creguí amb l'oblit tornar de mort a vida;
mes despertant-se al punt la carn dormida
de l'amor dels sentits me féu catiu.

Ara carn i esperit dins meu s'abraonen,
vencedors i vençuts ambdós ensems;
debades resisteix els cops que donen

l'abonyegat capell: llur maça a un temps
volteja, cau cruixint... i amunt de nou...
De tal lluita, Senyor, quan n'hi haurà prou?