Quan els nois de la comarca
volien ser humils de cor sense que els de casa ho sabessin,
anaven amb ella perquè traballava fi
i, en baixar l'escala amb els ulls encara lluents de xicor,
era de les que sovint deia:
"M'agradaria que ens tornéssim a veure."
I tot seguit, com si encara fos com sota uns arbres,
repetia per enyoradíssima vegada
el nom propi del pecadoret circumcís.
--Joan...

Un cop el noi l'havia deixada
feta un regne de records a la porta del vi,
al portal de la repetició,
a la cantonada d'esperar qui la desenterrés
d'estar enterrada sota d'ella mateixa,
Maria Magdalena, una bandera en blanc i negre,
arriada com una dona de bandera a mitja asta,
quedava feta un llibre viu. Deia:
--Només qui estima pot ser bo. Jo ho sé.
Únicament qui és estimat pot ser bo.
Jo ho sóc amb tu, com tu ho ets amb mi
quan fa fosca a la plaça de les Olles.
Perquè nosaltres,
que només som nosaltres dos, tenim
com a nostres la vida i el seu cor,
l'hora dels horabaixes,
el sudari de la nostra pell,
quan tot dóna al mateix número de casa.

Aquella tarda, després de llançar-se al llit com al mar,
sobretot després de sortir-ne
amb salabror fada a la boca, amb salabror
però sense el mar que queda lluny, passejant-se, verd,
se sentí premsada pel viure, que en ella es deia Maria.

Després de mil nois, reconegué
que estimava estimar, viure amb l'amor,
que l'amor es deia Joan quan en Joan hi era,
que l'amor es deia Maria quan en Joan se n'anava,
que l'amor quedaria, com a molts d'arbres,
un cop, a ella, l'enterressin un dia de pressa,
tan besada com morta,
morta després de tan besada.

Se sentí buida, desmoblada, Maria en va,
penedida de ser estrictament mortal,
ella que, tot i ser un sofert i bonic animal de fira,
era casolana, profunda com el cor
que mai no té del tot el regne on té el batec.
A l'altra banda de la finestra,
l'horabaixa, amb un redol de garrofers al fons,
quedà ratllada de sobte
per una ventada de braços amb veu,
que arrogaven una dona trobada no jurídicament feliç,
sencera tota ella amb un xicot,
de cap a ser trencada talment una imatge en temps de revolució
a pedrades personals de la justícia general.

Na Maria, que no era dona de finestra
però sí dona d'estar a cos què vols, a cor què vols,
guaità al finestró-de-veure-i-triar-amb-la-mirada,
tot i saber, amb el cor tan municipal com femení,
que un estol de mascles amb la cresta encesa
no té el poder silvestrement informatiu
sobre l'estat del temps, i del misteri,
que té un sol Joan, el Joan sol
sortit tot sencer de la necessitat, com el bri verd de la terra,
amb el verd casolà i universal,
que, de primer, apunta cap al cel de l'ascensió,
i, tot seguit, granat, s'entrega per vosaltres i per molts,
on viu en pau, no pas amb tranquil·litat,
el cel practicable de la paraula i de la taula en comú,
cel només pensat, però cada dia pensat
per aquella Maria de finestra i de Magdala
que, a estones tota sencera,
a estones amb vestidets llampants de desvestir-se,
feia la carrera davant Déu viu,
nueta a la terra així com a l'apartament de Jerusalem,
ciutat on cremaven molt d'encens,
degollaven força bous damunt l'altar del Senyor
i assassinaven profetes de Déu,
mirant, però, de fer-ho sempre per la via civil:
en lloc de matar-los, els feien matar;
creaven un buit i s'hi amagaven: la llei.
En lloc d'assassinar-los, els feien la llei, Maria.

A l'altra banda de la finestra,
a l'altra banda de na Maria de les quatre parets
que donen a la mateixa dona i a diferent Joan,
que mai no aconsegueix ser el Joan del món;
a l'altra banda dels dos ulls de na Maria,
que en aquell moment no s'ho deia
perquè ningú no li ho deia,
un estol de mascles de la llei, 
que feien la llei i l'amor quasi amb el mateix rancor,
d'una empenta llançaren na Marta de cal tintorer
a terra, i era la terra de la pols al carrer.

Des dels dos ulls de na Maria,
la Marta era llançada als peus d'un noi de fresc,
que es deia Jesús, i era, talment aquest és!,
el Joan que el seu casolà i salvatge cor cercava
perquè ja el tenia, però només indicat, enyorat
entre els Joans pecadorets de bona fe, estrictament calents,
que passaven, a sdol post, cada dia a sol post,
per l'arc triomfal però sense cap triomf del seu cor.

Na Maria, que, de tant com estimava només l'esñtimar,
no podia ser ni infidel, com aqueixa,
que tot just havia estat trobada
amb un amor que tenia però que no li pertocava,
pobra llei, pobre amor,
llei pobra, amor de pobre!;
na Maria sentí que no podia ser ni apedregada,
tan morta era, ella que era una cova de l'esperit,
cova on una dona closa
es moria de ganes i de misteri de viure: estimava
de vegades com una dona, sovint com una femella,
algun cop fent hores extraordinàries de Maria;
i, en lloc de dona, s'hi feia vella:
una popular imatge besada,
que no vivia però era allí,
dona que, al final de cada dia,
quedava verònicament impresa com un eixugamans.

Però, de cop, en veure que els de la llei,
començant pel més revellit, tot ell call a la culpa
de dissimulat i honorable i aprofitat circumcís,
se n'anaven amb la vergonya entre les cames,
perquè hi veien clar, amb una claror de tribunal amb crucifixió pròpia,
na Maria, com qui troba un cadàver,
descobrí que la vida podia ser mentida;
na Maria, com qui s'enamora,
va reconèixer que la vida és una presència tan completa,
çque consisteix a poder perdonar,
a donar per si mateixa.
Com aquest jove de fresc,
que precisament al tremolor d'una femella arriada deia:
"Jo tampoc no et condemno.
Vés-te'n i no tornis a pecar."

I la naturalesa de na Maria començà a plorar,
com una cova de la divinitat,
que degota de si mateixa i des de lluny.
I na Maria arrencà a plorar segons la seva naturalesa,
sabent per què i sense saber per què,
de no res amb vergonya, d'alguna cosa amb amor,
estrictament perquè hi veia i hi sentia clar.

Ella, de professió besadora d'homes de Jerusalem,
estimava aquell noi que perdonava,
que donava per do propi, que donava perdó.
I, des de la seva complexió de cantonada,
des de la seva complexió de llit com de bosc,
però salvada, corregida i augmentada,
augmentada d'urgència vital, en compte d'urgència biològica,
besava el peu i el turmell,
que es resisteix a la tendror però sobresurt,
besava el peu i el turmell, i eren els de Déu, nena.

I Déu, de gran, es deixava besar per na Maria,
com, de nen, se sentí besar per Maria, la mare.
I, per mitjà del cos de Jesús,
Déu era informat pel sentiment,
era besat històricament,
després de tants milions d'anys de fer créixer l'home,
que sempre és un home i una dona.
I salvava la naturalesa enamorada per la naturalesa,
que en ell reaccionava però amb netedat i vigor des de dalt:
així a la terra com al cel.

Com a la creu queà salvada en Jesús
l'agonia entre lladres,
en Jesús dret i llagrimat per na Maria
quedà redimida la situació
del qui ha d'estimar perquè ha nat,
del qui no sap fer res més que cercar l'amor,
sempre de prop i de lluny, entre les dues distàncies sempre.
Quedà fundada l'església dels pecadors, dels pobres profunds,
misteri de fe,
l'església dels cucs que comprenen la netedat de Déu,
misteri de fe,
entre Jesús i el pecador misericordiosament fondo,
que, com un en amb la creixença més alta que l'estatura,
sovint trenca un vas perquè no sap anar sol a la font.

Maria, i si encara no sabies que aquell turment era el de Déu, què?
Maria, i què si et vare enamorar
d'aquella masculina flor de la creació,
perquè segons el teu cor et semblava Déu?
Maria, i què si, davant les forces vives de la ciutat i dels fidels,m
vares haver de passar per un cas internable de nimfomania?
I què, Maria, si t'importà no res
comprometre l'honorabilitat civil i diocesana de Jesús,
i amb la teva cabellera silvestre i comercial,
viva cabellera de la història de la salvació,
vares contribuir que les llengües criminals amb estètica contra Ell
es moguessin com plomes d'oficinista
a qualsevol ministeri d'assumptes estrictament exteriors?

I què, nena? I què, Eva Maria Magdalena,
si, per mitjà del teu coratge,
del teu misterial estar curada d'espants,
sabem com és pràcticament Déu:
un noi pur i no gens acomplexat per la llei,
perquè tan de dalt és estimar com deixar-se estimar,
perquè qui l'abraça a Ell abraça el Pare,
tant si ho sap com si només s'hi sent aconseguit,
company de la vida, afiliat al cor i rival del món?

I què, Maria, si no sabies
que, en Jesús i per mitjà teu,
Déu rebia el sagrament de les llàgrimes en directe,
el sagrament dels genolls sobre el trespol,
el sagrament dels llavis de l'Home amb sexe femení,
el sagrament de les entranyes
que es posen a penedir-se
de ser estrictament individuals,
de no haver reconegut sempre, Maria, Maria,
que una cosa és l'amor traduït per les ganes
i altra cosa és l'amor traduït per la humilitat,
perquè la humilitat és l'eternitat?

I, com que eres un cuc que estimava i creia
que un cuc que creu és l'únic temple
on Dñeu es declara com a creador enamorat i casolà, 
com a no gens emperador, com a estrictament molt jove,
vares aconseguir, un diumenge ben de matí,
que Jesús, tot just ressuscitat,
però encara entre la glòria i el municipi,
sentís, Maria, sentís que no el coneguessis,
que el prenguessis per l'amo de l'hort
on el divendres de la setmana passada,
en pondre's el sol, l'havien enterrat a corre-cuita.

Perquè, en veure que no el coneixies, som molts qui ho sabem,
et digué "Maria!"
i, en la manera de dir el teu nom, en el to del teu nom,
el vares conèixer, vares conèixer el to del teu nom,
perquè recordaves que deia "Maria"
com qui veu fondo en els seus
i dóna profunda importància
al misteri de certes persones que l'han visat clar

però callen amb llàgrima perquè tenen cor i llengua de deixeble.