"curiosa reviviscència fòssil

de l'edat dels simis feliços..."

2
/8

Contemplau l'home,

curiosa reviviscència fòssil

de l'edat dels simis feliços:

tot i essent una verinosa urpa peluda

que necessita fitorar, de tant en tant, carn viva

per assegurar-se la diària dosi de malura

indispensable, en ell, per poder sobreviure,

contemplau-lo sacsejat, de viu en viu, per la ràbia

de sentir-se retut davant la clara evidència 

de tenir

susceptible en excés a mil contagis

el mac, d'aparença insubornable, que li glateix al pit

entrant cap a mà esquerra,

quan necessitaria, adesiara,

comprovar que tot ell és pinyol.

Mirau-lo, humiliat per tantes febleses,

però, part damunt tot,

per la seva insaciable fam de bellesa,

ardida, viva, enravenada fita

que li signa sense ombres el lloc exactíssim

on pròpiament comença la seva solemnitat de viure:

ell mai no ho dirà,

i tendrà caire aspriu la paraula amb què us rebi

si cometeu la insolència

d'esmentar que porta escrita a la cara

la pública evidència de tenir travessada l'ànima

per aquesta fam

de la qual, al davant seu, no és oportú parlar.

Mal dissimula, amb això, 

la seva condició noble

d'implacable

creador de déus.

Malgrat el seu intent, malgrat s'ho calli, contemplau-lo:

la mà li fuig, la mà li fuig, mirau-lo!,

li fuig com un ca cec

que de sobte veu clar quin és el seu vertader llinatge

i corre cap a fer família per les cantonades.

A l'hora en clau de cada instant,

l'home, 

meticulosament descuidat,

d'ungla viva ensopega amb la roca calenta

de dur exercida a tota hora, de forma rabiüda,

aquesta genital necessitat de bellesa:

és la que hi porta, ja en bon matí, quan escull corbata

preferint aquella amb la qual pensa que millor es resumeix

l'argument inefable

amb què vol defensar durant el dia

la seva particular primavera  de butxaca,

i a l'hora de triar, molt abans que el fill li neixi,

un nom que tengui ressonàncies de diploma.

No, no és lliure, en viu sotmès i d'altra banda

viu fermat a la baula de la pròpia ètica, 

de l'argumental ossada ètica que el manté dret

i a la qual s'aferra, obedientíssim, 

perquè sap, o sols mig sap, 

que aquest articulat que li perfila

l'esquema del perviure i del conviure

fatalment és també un cànonde bellesa

que obeeixen les ones

amb les quals romp per la platja dels altres.

Però mai no ho dirà

perquè creu que ser home és altres coses

i anirà pel paisatge

com si en lloc de fer solc resultàs fer distància, 

i com qui no diu res ni se n'adona

espesseirà més i més el seu rastre seminal

cap a assolir el definitiu contagi.

La calentor del món és la que hi posa l'home. 

MIQUEL ÀNGEL RIERA
La bellesa de l'home, 1979