-[...] Amor, himne complet entorn d'una bandera
on comencen i acaben tots els nostres camins.
Talment un bes immens amb remor de palmera,
vaig cercant en ton cos el més càlids jardins.

-Sempre que en mi es decanten tristeses de crepuscle
els teus ulls fan sentir-me més nupcial el cel.

-La teva trena cau damunt d'ara del muscle
com ofrena de mel.
Ets talment una tarda 'jaguda entre veremes,
una ombra d'au travessa l'ègloga dels teus pits
i pesen en ton front madures diademes...

-Tu t'estens dins la cala ardent dels meus sentits
com una ona florida d'escumes i rialles.

-Per a tu, en qui ma vida és viatge i sojorn,
aquestes són encara les meves presentalles: 
un vel on l'ombra broda l'oronell del retorn
amb agulles de rou i verds fils d'esperança,
arracades de pluja, un fermall de penells
i una embosta d'imatges amb la nostra enyorança
d'una mateixa mar i uns mateixos ocells...
Només jo sé que et nimba una resplendor d'eres
i que a ta falda brillen les llavors de la nit.
Alça't! Obre'm els braços amb l'antic gest de Ceres,
car ja en mi la teva ombra novament ha florit.

-Ai, el vent..., l'altre vent, que ens esbulla la faula!
Ell, l'invisible intrús,
la por, oh l'hoste groc assegut a la taula...
la mort, el vent... el nus
obscur que ho lliga tot amb la pols, i s'ho emporta...
El darrer vent, amat, és l'enemic  vident...

-No hi ha mort en l'amor. Quan s'obrirà la porta
última naixerem a un nou començament.

[...]