Estirar l’aigua, els brancs, els nervis

de la fulla que sitja l’aigua

per a la meva set desèrtica

del naixement del teu fluid,

un pensament la carn,

llum de lluna de sol embalsamada,

a la intempèrie llum igual que un bram

de llet que s’esmuny sobre la terra,

que arrapadissa brota de la terra

atapeint la casa i cada pedra

de la casa, estirar la pedra vista

fins a estirar el camí igual que un riu

perboca al mar eixut,

caldera, llar, resina

de pell de pluja quan no plou

sinó de tu

per a la meva set tan sols.