El riu parla i

parla el silenci seu, encavalcant-se

fins a fer-se silenci incomprensible,

com molts silencis han embolcallat

la pedra lenta que en el vent i en l’aigua

parla el silenci seu de quars i argila,

llengua de pedra que pel guix clivella

perpètuament la llera.

                                      Hem begut

en un calze de mans el llarg silenci

tombejant des del balm bressol de si,

com si un llençol de sang que es transparenta

hagués volgut escriure amb tinta albina

la vera tremolor del naixement,

en l’aiguaneix la líquida i porosa

tinta suant pels solcs ferits dels dits,

llengua de làpida esculpida en boca

per la boca i la llengua traduïda

a dues llengües soles, mudes, cegues,

gemint l’encavalcat silenci seu

incomprensible.