La bellesa de l'home és que crea bellesa.

Podria semblar-me prou

deixar-ho dit i anar-me'n

si no sabés bé que m'urgiria

cisellar més la frase, retocar-la

afinant-li el ressò fins que s'entengui

que la bellesa és l'home que crea bellesa,

que la bellesa és ell

que la treu del no-res i la fa eterna

i a mesura innombrable d'una imatge, la seva,

que sempre és adorable

tant si ell és rei, ho sap i en fa ús, com si no passa

de ser l'efímer homúncul

de voravia freda i hemoptisi nocturna

que, arrossegant els peus, arrossega enyorances

d'antiga baldor de vida, quan li eren permeses

elementals estètiques com deixar-se el bigoti.

La bellesa del món és la que hi posa l'home:

impura i caparruda, va d'una vida a l'altra

convertida en una eina per adreçar espinades,

sobretot la d'aquells que, mustiis, ignoren 

que també els pertany

un particular estil de llampegar en viu

per la façana dels altres.

Amb la mateixa fal·lera amb què jo, amb tossudesa,

d'entre tot l'espectacle sempre me qued amb l'home,

caldria cercar un nom distint

per distingir l'escampadissa altra i fugissera

que els déus han esburbat a l'entorn nostre

tot sumant el comú d'un panorama

que encara, per entendre'ns, denominam bellesa

amb les mateixes lletres,

com si la durada i la mesura seves, de tan distinta nissaga, 

poguessin saciar l'home, la terrible fam de l'home,

l'escairada i mineral condició de ser-ho

inapel·lablement

cada dia,

un

a 

un,

un darrere l'altre. 

De tot quant he dit i de que sigui eterna

la bellesa

amb què ell millora el món,

deduirem, sense esforç, respecte als déus,

l'evidència de ser la jerarquia més alta a ca l'home,

creador del món,

trist animal trist

del qual,

quan ho és,

m'interessa

fins i tot

la podridura.