Homenatge a Isabel Allende

Entre velluts d’ala de papallona

i ecos que són laments antiquíssims de nàufrags

o belles versions de dialectes indis

sent passar la memòria. Líricament,

s’arrecera la mort dins la llum d’uns cabells.

Els vells jocs d’infantesa fan la mateixa olor

de tomba que sentí Esteban Trueba, un dia,

a San Lucas. 

Jo també he cercat la veritat dins cofres,

també prenia píndoles

de color violeta com aquelles de Clara.

Avui m’habita el desmai de la pluja.

Dins un pitxer amb flors de la biblioteca,

mentre els amics difunts són estrelles de mar

o signes cabalístics, s’adorm un clarinet.

Vaig ser un noi trencadís.

La mare, amb els seus besos i amb aigua de colònia,

em curava les crisis asmàtiques. Vivíem a suburbis

on queien flocs de neu i peixos dissecats.

Hi havia cans esquelètics; ploramorts que dormien

dins paper de diari; cortines amb dibuixos,

agitades pels bleixos pestilents del dimoni

i les ratxes de dolor d’atrició,

a mitjanit; grans naus extraterrestres que baixaven dels cels militars

fins als límits de la nostra innocència. Les coses prohibides

eren un santuari, un espai on les roses

varen obrir clivelles a les cel·les de càstig

d’aquella època.

Cerquen el dret d’asil d’incontables fragments

els records i m’ullprenen com una àlgebra.

Amb certesa, puc parlar de silenci de grocs

esmunyedissos que segueix a mercè dels meus insomnis.

Guait a fora i no veig cap motiu literari

ni cap fulla de te que no auguri un futur

d’algues i d’excrements. Mentre

els bords presumeixen de llibertat,

les dones que estimàrem dormen devora el foc;

i dins les utopies, hi fan niu els coloms. 

Ferament disfressats de novicis, els custodis del temple

celebren misses negres. 

Ben prest ningú

no donarà ni aigua per na causa justa.

Pens l’infern de Rimbaud, conjuncions de planetes,

les avingudes d’àlbers. Les paraules que escric

son eclipsis de lluna.