Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan

De la tenebra vens, de la tenebra

t’alces i et prefigures, faç tenebra

perquè de la tenebra mulles negra

cada alenada de la pell estanca

que s’alça i prefigura el tens relleu

de l’aire, l’aire del teu cos al meu,

l’aire del teu en tots, del teu en un

sol aire, l’aire irrespirat que alena

sense aire i és no obstant la veu darrera,

l’aire darrer, els teus els meus cabells

ensems corona

sobre en mi els ulls de tu, els ulls inerts

que gota a gota et vessen vida, aviden

els meus ulls xops de vida morta

de la infantesa, de l’infant

pare de l’home mort que engira els ulls

endins dels ulls per aguaitar la seva

pròpia fosca i no hi veu, no hi sent, no hi és

sinó en absència pròpia, mal, llavor

d’aigua estanca en el fons del remolí,

quan tot s’estanca i persisteix en tu,

quan tot s’esblanca en tu, des de la veu

de tu, Crist de la veu

per les veus altres esguerrada, veu

gràcia que al fons d’aquest terrabastall

em perdona. Perdona’m,

perdona’m, perquè no he sabut què feia.