Al final, s'ha comprovat,     els camells arriben tots 
a passar pel subtil cós     d'una agulla. Han ben batut 
aquell repte que els féu Crist     amb xocant facilitat. 
Jesucrist no comprengué     la gran manya dels camells. 
Però allò més trist és que,     que la trobin, just són ells, 
la salut, l'art de passar,     i en fan trust encontinent, 
i tret d'ells ja ningú pus...     Els camells, passat el cós, 
peguen salt i, fora pols,     es netegen els unglots 
i demanen, ultrancers,     cafè, copa, premsa, havans, 
la coloma de la pau     i amnistia per tothom. 
Hem d'admetre amb gran disgust    que ens han fet un bell engany, 
tot per culpa d'aquell Crist,     d'aquell càndid, bo de Crist. 
Ara tot és tan confús...     Un es troba a tot arreu 
amb els seus representants     armats amb creus i vestits 
de negror per fer-nos por,     tot volent-nos produir 
un tristíssim cansament,     que ens amara del matí 
fins al vespre i fins més tard.     Els camells més atipats, 
amb un frac i amb un fulard,     ens permeten de flairar 
el clavell que els penja al trau     i ens proposen d'exercir. 
Aquells més impacients      mai no solen ser gentils 
ni tenir el gep encalmat,     ni fer res quan ve Nadal. 
I és que entre ells no es miren bé:     es belluguen , es disparen, 
posen trampes, s'associen,     es barallen, compren armes, 
es desarmen i fan guerres,     amnisties, armisticis, 
emancipen i massacren     aborígens, fan negocis.