Qualsevol trast de la terra
és lloc sagrat a causa del seu origen,
i la casa del pare ja no és un pàrquing
ni la zona verda on la vida té un final com de setmana.

El món ha canviat, i la seva cara nova
expressa que ja no hi ha cap redol que hi sigui profà,
si és real per a un home
que vol l’amor prop i mentre n’és temporada,
perquè el futur no és l’època de l’esperança.

Hi he entrat per un portal que no tenia glòria,
però l’amplada feia el goig. Jo em deia Gabriel,
i m’han dit “hola” tot d’una. En lloc
d’implorar auxilis, he demanat informació
a una nena que no es deia Maria ni de prop fer-hi,
tenia, però, molta gràcia i me n’ha feta
de dreta amb la seva professió, “si té problemes 
de soledat, les seccions són voltant a mà esquerra”.
Just al cap de cantó del hall color de fusta amarada,
la primera secció, talment el juny
amb fenàs sota una lluna molt petita, igual
que des dels primers temples tenia
els seus adolescents expressionats al guaix: servien
el rostre, la mirada, oratge amb conversa, de beure
servit a la barra i amb “li agrada el local?”,
“bé s’hi està, no hi havia estat mai”. I amb música d’orgue,
invisible com l’oxigen, amb humilitat, era ver
que l’home dels animals just és jove,
i que el millor adult és l’adult mort.

“Ara li posaré el darrer disc dels Aphrodite’s Child”, i vaig veure
que, forana a l’aparició de la música sense herba,
la soledat és curada per la vista
d’un cos que, a dos pams, tenia els setze anys
de quan una bondat mundial, de guaret, antediluviana,
era la bellesa en mi, que just els altres podien veure...

S’hi estava bé, jo m’hi trobava cercat
perquè abans, sense perdre’m, m’havia aperduat
fent-me enfora del meu instant d’esplendor,
caient en la temptació de seguir la correntia natural de les coses
de van de pell i en plegrinatge cap a la canavera
de l’absència que és l’infern on viu tot quant no existeix.

Qui ho havia de dir! A la barra
pràcticament morada del drugstore,
tothom, estrictament molts, seien amb una
humilitat atroç, atroçment cucs de rossinyol.
Confessaven amb la veu a mitja asta l’ésser
que duien encolomat, però que no era seu
perquè els donava mala vida, els anava de pell,
ni que ja s’hagués fet la clenxa ell tot sol. Tenien tara,
feien gramenera, tenien lletjures, seves totes,
i ho deien, ho deien, ho deien, ho deien,
perquè un home, si és real, el primer que perd és la vergonya
i així després queda en condicions de parlar tassó amb aigua fresca,
que, total, consisteix a dir just el que hi ha...

Llavors, ai llavors, jo de mi, d’assegut
vaig destriar la significança curativa,
que dins el temple 72 els adolescents fan i tenen
des de les fesomies a l’altària de la seva grogor:
fer avinent, casolà, fer broma i tot,
com que posar més api al frit o fer enfadar a posta
un vellet amb mosques a la bragueta perquè el xubec no el deixi sense espècie;
fer avinent, amb cursiva i tot, la llet de mona
i de beata pública, què és això de perdonar,
perquè perdonar és oblidar, i, en l’home, sigui qui sigui,
no hi ha res que mereixi l’oblit,
perquè, sigui com sigui, sigui d’on sigui,
en l’home tot és història sagrada,
els crims i la tossina també, perquè són el Resultat...

Es deien Guillem, Paula, Joan, Damià, Margarida, escoltaven, ho donaven
tot per fet, per entès talment entendre l’arena de la mar...,
sense la dolentia adulta de perdonar
i oblidar la tendror mortal, que els declaraven
amb una pobresa d’expòsit més veraç que la pornografia.

“Jo sóc així”, cada final d’aclariment deia, i la resposta
eixugava un tassó simultani a “doncs jo l’admiro,
perquè tothom amaga, i vostè diu de si mateix,
n’ha parlat perquè ho ha vist i tot i per això ha cregut”.
Llavors i cinc, que eren sentits, va ser quan jo de mi
em vaig sentir creat, en no veure’m perdonat, oblidat,
compadit ni comprès, sinó
estrictament morenenc i 59 quilos, tot prenent a la barra
el sentiment que l’home torna anéixer, cada cop
que, en lloc de perdonar-lo, el miren tal com és:
el paradís que consisteix a enyorar sempre el paradís,
on l’home s’aparegué a Déu i li va dir:
però com vols que t’estimi, si m’obligues a ser lliure?