Tot entrant dins l'estertor 
de la gran ciutat metròpoli, 
viu encara aquell afany 
que a la fuga em duia amb força 
oblidant del tot les mans 
de la mare collint figues 
martinenques i el roser 
i el recer d'aquelles lloques, 
és possible que em cregués 
que podries emparar-me 
o trobar-me guariment 
 a les mans que em tremolaven. 
Però això no va anar així. 
Aquells rètols que em ferien 
no em deixaven alçar el crit 
i els xofers, no sé per què, 
insistien traficant 
per davant cavalls de ferro. 
Altre cop vaig creure que 
només tu amb una paraula 
em faries lliure, absolt, 
del pecat que em perseguia, 
com abans, entre els albons, 
les sivines i les mates. 
I calgué que constatés 
la follia del propòsit.