Perdonau-me, germans, amb xiurells, tambors i draps negres. Tombau els monòlits i les piràmides de vent que trobeu dins el camí. Amollau, purificau, amb canteig caliuer, gemegant, el fenàs polsós de les voreres. Germans de cor de fang, estic sol, talment un ocell damunt les teules humides. Estic sol per haver dit massa paraules. Les figueres ja no s’alegren al meu pas. Som l’adolescent que desitja l’amor com el blat madur espera la falç, o els turons, la boira amiga. Perdonau-me, germans, pels ramells de calcides, per la dansa folla, per les donzelles campanes. Quantes vegades vos he dit: “Un poc de música espessa i després la fi. Perdonau-me”. Anit, jo i la grava que es clavant dins l’asfalt i el poema que es difumina entre els rètols ens movem dins l’ambigüitat –una ambigüitat lluent-. Vers una tranquil.litat d’anemones i cossiols de clívies aniré, germans. Dansaré, dansaré, dansaré la dansa folla, estrenyent amb totes les forces, amb les meves mans d’escorça, una urent estrella d’or. Amb aquestes mans que un dia vos volgueren treure els ulls, germans. Ara, però, vers una tranquil.litat d’anemones i enmig de milions de troques vermelles i negres em vaig tapant aquests ulls –els meus ulls de peixos blancs-. Vers una tranquil.litat d’anemones i cossiols de clívies aniré, germans.