Abundor, L'. Consisteix no pas a tenir molt i molt del que sigui, ans a tenir tot allò de què tenim ganes, justament, no del necessari com diuen, que és tota una altra cosa.
            Fins que no em vaig establir a l'Eixample no havia sabut què era la veritable abundor, la plenitud, la lucidesa i la calma, que són una mateixa cosa, però diferent de la necessitat.

Acceleració, L'. [...]
            I conseqüentment em repugnen aquells que avui exhibeixen la seva cretina seguretat que entenen el present. He hagut de prendre mesures resoludes: no escoltar-los, no llegir-ne res. El que pugui entendre -la visió global- he de ser jo mateix que m'ho faci. Allò de la Bíblia que vindran falsos profetes és una magnífica intuïció. M'he acostumat a refer cada dia la visió de conjunt. És incòmode, però sense fer aquesta gimnàstica estic convençut que enfolliria definitivament. Segurament és l'horror d'aquest pensament que em fa fer aquest exercici de refús i de neteja.
            Ara bé: aquesta acceleració, essent universal, implica alhora una paràlisi forçada d'altres comportaments. És per aquesta raó que jo m'he fet eremita i he imaginat la teoria del Canvi per poder endurar-la i justificar-la. En la pràctica, jo no la puc viure. Però el fet que pugui fer el que faig vol dir que està bé. Molt bé. Molt bé, en el sentit que hom no hi pot corregir res. Abans, era constant la pressió de les iniciatives a voler canviar les coses o bé perquè no canviessin. Això s'ha acabat. Hem entrat en el Canvi.

Accessibilitat, L'. És ben difícil trobar l'equilibri. Una cosa realment abastadora cal que tingui dues condicions contradictòries: el màxim de visibilitat i el màxim de concentració. Un ordinador és això, però la llàstima és que no tot pugui ser així.

Acondicionament, L'. És un aspecte que em costa d'entendre de les dones. Molt equivocadament penso que és per fer goig. Això voldria dir que teòricament estan preparades per a practicar el sexe en qualsevol moment del dia, en qualsevol lloc. Jo, quan m'agenço i m'acondiciono és amb aquest propòsit, vull dir que no és perquè sí, com automàticament... [...]

Acostumar-se a acostumar-se. A mi em costa. De mena, tinc l'enclí al vagareig irresponsable. Potser és això, per corregir-ho, que he esdevingut eremita. Vagarejar entre imbècils només acondueix a l'infortuni.

Actitud inicial, L'. [...] No hi ha res més trist i miseriós que la màgia i la religió. Els que fan aquestes coses es pensen que fent una cosa tan mecànica com posar una espelma o portar una estampa, Déu hi farà res. Déu ni se'ls mira: els deixa fer en el seu infortuni de cretinesa. Si hom ha tingut la dissort d'embolicar-se amb alguna cosa d'aquestes, cal desempallegar-se'n de seguida i afrontar nuament les coses.

Activitat, L'. És tant la font absoluta de plaer que penso que la meva fascinació pels somnis és, fonamentalment, degut al fet que són també activitat, de la mateixa manera que cosntruir un pont o maldar per qualsevol causa. [...]
Comparant l'acció i la saviesa o el poder, l'activitat dóna més plaer; en tot cas, més sovint, més garantit. Hom podria considerar la saviesa o comprensió de les coses com una activitat múrria, més astuta, més refinada, però, ai las!, no sempre engega el mecanisme del plaer. [...]
En tot cas, per sortir d'un cul de sac, és més probable que trobem el procediment a través d'alguna acció que no pas a través de la contemplació, si no és una contemplació activa.[...]
De cada cent accions o actes, noranta-vuit han de ser manats pel plaer, pur i simple. Dels que queden: un s'ha de fer per obligació, que ens hem imposat nosaltres mateixos, i el veïnat, a causa de força major: un incendi... És la dosi perfecta. Hem de rebutjar qualsevol excusa per tal de modificar-la. No n'hi ha. Això o el desastre de la pedició.

Ajuda i singularitat. Mentre ens trobem entre els humans hem d'observar aquestes regles: mai no demanar ajuda i evitar de singularitzar-nos per al de passar aquest període de prova desapercebuts.
Dins de l'adversitat, l'ajuda d'altre -imaginant que pogués existir un altre realment ben disposar- només l'empitjora, és un plus innecessari de complicació que s'ha d'evitar sempre. Fins i tot la "solidaritat" entre tribus és perniciosa, car només serveix d'excusa a tribus com la catalana de no escollir la llibertat o la sobirania. Poc podien pensar els nens de Sarajevo que els uséssim amb un objectiu tan porc. [...]

Alegries imbècils:
                                   en som cupables.
                                   A l'Eixample, les madones
                                   conten coses, juguen molt
                                   a no fer res i no tenen
                                   por del lleig engolidor
                                   de percebre com és l'Ésser.

Amb el poc que costa ésser
                                   llest i sent els benifets,
                                   ponderables fora mida,
                                   poca gent fa el breu esforç
                                   de provar-ho, de gosar-hi.

Amistat, L'. Si l'amor és cosa tèrbola i bruta, l'amistat encara li guanya, car el fenomen de l'amistat és dominat per la truculència mental més truculent. És molt aconsellabe absternir-se'n, fer exercicis, respirar millor.
            Hom parla del tema d'una manera absurda: sembla que tenir o no tenir amics depengui del caràcter o decisió d'un hom. Mai no es diu si el territori o l'època produeix o no produeix candidats de talla convenient, qu és un aspecte que cal tenir en compte.
            Com el que hom  diu amor, inevitablement estreba en una coincidència de mancances, no de positivitats veritables. La buidor atrau més que no pas la plenitud de qualsevol mena.

Anarquisme, L'. És un fenomen molt interessant en l'aspecte que indica les ganes d'ordre. Efectivament, es produeix en aquells llocs on el desordre és més viu i intolerable, com per exemple, entre els catalans, que viuen l'experiència d'un dels desordres més greus: no tenir sobirania, no tenir un estat.

Angoixa [...]
El sentiment de les magnituds només es produeix quan s'és un nen o un impúber. Després, desapareix. Jo no crec en Déu per una raó elemental: si hi cregués augmentaria la meva sensació d'asfíxia -no de finitud-, cosa que no em puc permetre. Sento una mena de claustrofòbia -m'ha restat per sempre gravada l'experiència infantívola d'encabir-me dins d'una cova i no saber-ne sortir- respecte a les relacions de dependència, sigui quina sigui o de la manera que sigui. [...]

Ànima, L'. [...]
            No sé què és, la ment, però sí que sé que no té res a veure amb un dipòsit, un continent, un safareig, un llac, una galleda... Si hom parteix d'aquí no es va enlloc.[...]
            Hom ha dit que l'ànima era creació de Déu i no podia ser d'altra manera. Aquest pensament només pot ser fruit de l'observació o intuïció de la complexitat del fenomen. Déu mateix és un invent per poder justificar l'injustificable, allò que és excessiu dins la vida d'un humà.

Antics, El pitjor error dels. Creure que la moral, la religió, la instrucció, les humanitats... eren mals necessaris per tal de combatre la dolenteria natural dels humans. Avui sabem que aquestes coses no fan res i que, ben mirat, un humà no és dolent: és estult. La intel.ligència el fa beneit. Qualsevol altre animal és més intel.ligent. [...]

Aprenent de murri, Un. [...] La sobirania, als catalans, ens alliberaria d'aquesta xàquia, que no només no ens fa guanyar res, ans ens prepara per a ulteriors derrotes vergonyoses.

Aprofita el temps que et queda, si és que el saps aprofitar.

Ara puc dir que no em reca
                                               deixar tot això que veig:
                                               carrers, places i poetes,
                                               jo mateix, que ja he acabat.

Arqueologia, L'. [...]
No sé veure la importància de la Història. Nosaltres hem sobreviscut durant segles i segles assetjats pels nostres enemics i ocupants sense saber res de la nostra història, ni tan sols si algun dia vam ser sobirans ni qui va ser el nostre darrer sobirà, ni tal sols mitjançant la tradició popular. Per contra, estar-ne assabentat -si és que realment no es tracta d'una il.lusió, creure tenir-ne una idea- pot portar o porta a greus afeccions de paranoia d'ínfima categoria, com els esdevé a mantes tribus.

Arribar fins a la fi,
                                               ¿és d'estults i poca-soltes,
                                               o de savis primmirats?
                                               No hi ha una resposta.

Art, L'. Art engagé. És tenir una idea mísera de l'art i de l'engatjament.
            Art és un mot tan carregat que realment no se'n pot parlar. La poesia per exemple no és art segons les definicions més solemnes. I n'és ple, d'aquestes. Normalment la idea que circula de l'art és la que té un agrimensor, una marmanyera, un universitari o un polític. Segons això no es diferencia massa del que hom diu decoració, bon gust, i coses així.
            Amb el mot “engatjat” hom arriba a l'absurd o a la idiotesa més plana.
            Jo sóc artista -si no queda més remei que usar aquest mot que no vol dir res- i no necessito per a res l'additiu d'“engatjat”. És cosa de provincians diglòssics i escaladors maldestres.
            Jo tant quan dormo com quan poso una bombeta o miro la CNN o faig cua al metge sóc artista.
            Un artista no “treballa”: “ès”. I per aquest motiu no pot formar part de cap corporació, sindicat, associació, gremi, col.lectiu o coses així.
            Caldria mirar si l'art, que no és una altra cosa que un fet de comunicació,  no comença a ser arrecerat per altres mitjans de comunicació, planerament unsa altres, mirant-ho des d'un punt de vista metafísic. I el que entenem per Art fins avui comença a ser un fet obsolet, només intel.ligible o justificable dintre d'uns altres paradigmes. Com a fet metafísic de comunicació és un fet molt més fràgil que no pas el semen, que també és un fet de comunicació. [...]

Asèpsia, L'. Una possible raó del Canvi podria fonamentar-se amb l'aparició de l'asèpsia, que ha imposat el transistor. Les regles de joc són les mateixes encara, però la manera d'executar el joc és molt diferent. Jo puc fer les mateixes maniobres que feia fa cinquanta nays, però l'asèpsia em permet de fer-les molt millor. Abans, en els intercanvis, hom havia de flairar la suor de les aixelles de l'interlocutor. Això s'ha acabat. Per a mi era un handicap molt gros, gairebé infranquejable, insuperable. Dels predicadors, hom n'havia de veure la figura del cos. Ara continuen predicant, però no des d'una trona, només des d'una pantalla. El cos no és el mateix, la mateixa cosa. Jo vaig tenir la sort de poder assistir a sermons on el predicador era rodejat d'homes armats. Feia molta més por.

Assassinat, L'. [...]
            L'assassinat és natural i congènit. L'assassinat solitari, jo no el castigaria. Per contra, sí, i cruelment, l'associació de malfactors, talment qualsevol altra associació. [...]

Astronautes, Els. Allò que més envejo és llur sistema nutritiu. N'hi ha un que s'hi ha passat un any, dins la càpsula. No sé per què hom no pot trobar aquests nodriments al súper. Els nodriments via folklòrica els menyspreo. Representa la rèmora d'una agrarietat que ens fa molt mal.

A tres-cents peus de fondària,
                                               des del fons de la foscor
                                               més immunda, vil i blana,
                                               he arribat a descobrir
                                               la llum vera, que és secreta.

Atrevides, Dites. La més atonidora, esbalaïdora i atuïdora que he sentit mai és que “pròpiament no existeixen rics i pobres”. Els mossens i els feixistes n'eren els propagandistes més determinats. Va ser una moda, que va gaudir de molta audiència. [...]

Atributs o propietats divins, Els. [...]
De petit, aquest era un tema major de les meves reflexions: “com era possible que si ho sabia tot, tot, especialment el futur, no feia res...” Ara entenc que quan els mossens insistien tant en aquest punt no pensaven més que en una cosa: que no ens masturbéssim. La masturbació els era especialment odiosa, car era l'única cosa que sabien que es podia fer en solitari i tenia el plaer garantit. Els plaers que ells podien manifassejar -els derivats de la paidofília o sodomia, per ex.- no els causaven la menor preocupació. [...]

Automòbils, Els. Tot el que és espiritual  és bo. Avui podem comprovar-ho observant la contradicció entre dos sistemes de comunicació: l'electrònic i l'automobilístic. Podent veure i saber tot el que s'esdevé a la muntanya sense moure'm, ¿per què hauria de fer la grosseria de traslladar-hi el cos amb un vehicle? Abans era comprensible i potser útil i necessari, de viatjar. Avui aquestes riuades de cotxes són un atavisme trist, sense sentit. Dubto molt que aquests viatgers que visiten la muntanya hi vegin més coses que les que poden veure-hi mitjançant la TV. Estic convençut que el trànsit és una de les coses de què amb més seguretat, per molts conceptes, hom en pot predir la desaparició.

Autoobligació. Les autoobligacions són excel.lents, sempre que hom sigui coratjós per no complir-les, quan s'escaigui. Les obligacions tout court són una beneitura, una broma, especialment dins l'àrea dominada pel catolicisme.

Avesar-se a ser pobres. [...]
Els catalans, actualment, tot i tenir-ne la possibilitat, de ser lliures, no ho fem pas: continuem amb els mateixos hàbits d'esclavitud de sempre. Tothom ens hi anima, a deixar aquesta lletja habitud, però nosaltres fem el sord.

Avinentesa, L'. [...]
            També: no són avinents la majoria de diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, car a més de cinquanta per cent no trobes el que busques o si ho trobes és en un estat deplorable. Tampoc ho és la Direcció General de Política Lingüística, car fa tot el contrari del que figura que hauria de fer: és un destorb greu. Ara: satisfà l'instint profund i tàcit de la nostra comuna: fer moltes coses per tal de no només no fer res, ans de col.laborar activament a l'autodestrucció, que és una manera de destrucció  general, del Tot. Aquest fóra l'aspecte positiu de la seva tasca. Que, d'altra banda, tothom li reconeix. Per exemple: entre d'altres reeiximents cal assenyalar haver aconseguit l'alienació de tot el jovent, que ara parla amb ardor, exclusivament, la llengua dels nostres enemics. Haver apartat el català dels mitjans de comunicació moderns. Haver donat una palingenèsia al comport antic, general i clàssic de no fer res que sigui o pugui ser responsable, comprometedor... D'aquí deriva la magnífica pau social de què gaudim, que només pot servir per una ulterior explosió violenta. Però, fidels a la tradició, obviem aquesta falsa alarma i pensem “qui dia passa, any empeny”.

Avorriment, L. [...]
            Recepta per a no avorrir-se: fer o voler fer les coses bé o amb finura (finesa) i galania, com un cirurgià. Res no crea tantes dificultats. Són tants i tan continus els desafiaments que no és possible l'avorriment. Desapareix el seintiment i la idea. [...]

Avui és el primer dia
                                               en ma vida que puc fer
                                               allò que em dóna la gana.
                                               No sé com m'he torbat tant.
                                               Ni una ordre em grata el ventre
                                               i no haig d'anar a comprar
                                               unes cols que no m'agradin.
                                               D'altra banda, els enemics
                                               han fet rua cap als cingles:
                                               només sento en Ramon Llull,
                                               que predica per les balmes.
                                               Quan acabi, passarà,
                                               i podrem fer la xerrada...
                                               satisfet i sadollat,
                                               com si fos una madona
                                               que ja té el dissabte fet;
                                               la canalla, en bona escola
                                               i el marit, ensinistrat.

Axiologia. [...]
            També rau a haver aconseguit que la meva vida no sigui biografiable. Aquells que s'han acostat amb aquest intent han fugit corrents. Dec emanar un efluvi que els foragita. Jo no he fet res ni m'ha costat res, en aquest sentit. I tinc raó, car una de les coses que més mal han fet als humans ha estat que els proposessin vides modèliques. Si de mena, ja tendim a comportar-nos exactament com ho fa la veïna, si després resulta que també hi ha models abstractes i universals, que es divulguen en biografies i altres trucs, la vida d'un és un error. Tothom vol ser i fer com aquests models. Hom els justifica per tal com serien educatius. I només un mateix pot ser mestre d'un mateix, des de com agafar la cullera fins a com pensar dels déus. I sempre a la menuda i amb la praxi a la mà, sense cap pensament de cap llibre al cervell. Ja sé que als nens els agrada que els expliquin històries, però no haurien de contenir res de pedagògic, moralitzant, instructiu,  indicatiu de maneres,...

Baralles, Les. Veure o sentir barallar-se dos congèneres sempre m’ha produït angúnia, que ha superat de llarg la curiositat malsana. Durant molt de temps vaig pensar que era a causa que jo era un mig covard, que defugia el combat. No és així, car quan ha calgut no l’he refusat: és perquè és una cosa lletja. La guerra per contra, malgrat que els nostres enemics la denostin falsament i ambiguament dient que la guerra no és un instint, ans un invent, i malgrat les bombes d’Hiroshima, als catalans ens és necessària: és l’únic camí que tenim, especialment per tal de vèncer o esborrar l’enorme quantitat d’imbecil.litats que es diuen, s’escriuen i s’acumulen sobre els avantatges de no haver de fer-la en casos com el nostre.

Becaina, La. És l’eina més efectiva per ajudar la ment a perfer la seva feina. El trencament produït dins el procés amb la becaina és insubstituïble. Tant, que qui no l’ha descobert no pot fer res bé o mínimiment assenyhat. És quisca tot el que fa. Ens hem d’obligar a fer una becaina cada vegada que la tasca és mínimament important. I les que convingui, fins que trobem el bon camí. La becaina és la gran eina. [...]
            És una eina tan important per a treballar com la solitud. Els dos pedestals.

Believers, Els. Que hom els pugui denominar en plural, delata la impostura.
            Aquest planeta és infestat de creients, de believers.
            Per força han de tenir un concepte misèrrim de si mateixos, car admeten una cosa com Déu com a llur fautor. Els comprenc en escreix, però no cal organitzar-se de la forma tan rabiüda, com fan arreu.
            La fe: “Adhesió personal a Déu, a una religió, a una realitat o un ideal que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència...”
            I això, ¿no és una forma de patologia? Ningú no en parla de la “patologia del fidel”.

Benastrugança, La. Allò que més haig d'agrair als déus és que hagi tingut ab ovo l'instint de no fer res, tot i ser per fina força català. En realitat, no fer realment res és un altre aspecte, igualment cabdal, de la cultura catalana. Em sento com la persona més venturosa que hagi pogut existir, mil vegades millor que un faraó, car no haig de fer res per a mantenir aquest estat... Tenir temps és el tresor més valuós que hom pot cobejar. Temps per tudar.lo. La creació, la conformació de qualsevol fet, acte, només pot ser satisfactòria si hom té temps sobrer, com un espai obert, que permeti aturar-se, tornar enrere. En definitiva: que res no empenyi, estrenyi, constrenyi. Voler fer alguna cosa, tret de penjar la tovallola perquè el sol l'eixugui, per ex., és evidentment un parany terrible i els que són feliços fent coses que no són així és que són cretins irremiables, tret dels americans, que són una altra cosa.

Beneït sigui el Senyor. Perquè no m'apressa o em tortura fent-me tenir ganes de rentar-me, ja que m'ha pres l'aigua que corria just davant de la cabana. Dés és gran, car no solament no en tinc ganes, sinó que no em pica res. Ja no recordo la brutor. Beneït sigui el Senyor, que fa aquestes i d'altres meravelles, que jo mai no hagués cregut. Ara crec i comprenc les vaques que duen merda seca de fa anys. I s'hi ajeuen i no es renten. Els impius, que no saben que Déu m'ha fet aquesta gràcia, vénen i s'asseuen en un rost, aquí davant, per veure com pateixo i com em grato la sarna o la ronya. Ells ja veuen que no em grato, però frueixen més, pensant que no ho faig perquè ells em miren. Com pot arribar a ser d'estulta la impietat...!

Blastonar. Potser és la cosa més democràtica, car no implica cap despesa ni cap perill. Podem fer-ho, a la balquena, a la baldor. Ho sabem fer tots. [...]

Bondat, La. [...]
L'èxit del Cristianisme, a posteriori, ha consistit a exultar tant la bondat com la maldat, no pas en si, ans, com a mitjà per a justificar de viure uns sobre els altres, aquesta passió porca i primària. Tot això és en vies de desaparició. [...]

Break. Vet aquí un mot que cal que introduïm. Traduir-lo per “trencament” o “interrupció”... és una beneitura. Serveix, per exemple, per indicar una cosa tan moderna i necessària com saber aturar.se i canviar d'activitat. Aixó, tradicionalment, ha estat molt mal vist. Avui no solament és útil, ans necessari. Avui cal fer vint coses en paral.lel, perquè surtin bé, sense la basarda de dir o pensar que si deixem una cosa ja no podrem tornar-la a atrapar. No solament no passa així, ans, durant l'“absència” ella continua treballant i nosaltres contiuem trobant. Quan hi tornem la feina i nosaltres estem a punt, enriquits, i el resultat del nou contacte és ubèrrim. Per passar d'una a l'altra, endavant o enrera, cal fer un break. Volem dir que no trenquem res ni interrompem res.

Cadascú té un patrimoni,
                                               afectiu -vull venir a dir-,
                                               on es pouen tots els somnis.

Cal tenir força: la justa,
                                               Contra la imbecil.litat.
                                               De primer, contra la pròpia.

Camps ubèrrims del no ser... [...]
            L'Estat. Com sap tothom, els catalans rebutgem el concepte d'Ëstat, talment com hom rebutja el pare. No tant perquè els que ens tenen emmanillats en tenen un, d'Estat, i a través d'això pensen que ens sotmeten, com per un rebuig profund, que jo relaciono amb l'instint de l'estalvi. [...] Els catalans, jo diria que tenim l'objectiu -ocult, no dit, evidentment- de no voler tenir un Estat propi. Planerament: no ens agrada la idea.
            El parasitisme. Hom ha d'ampliar el significat del mot: no és només interespecífic.
            El desenvolupament de la informació s'ha de considerar una etapa més de l'instint vital, no només humà, del fenomen del parasitisme.
            Darrera la informació hi ha la voluntat de parasitar uns sobre els altres. Tothom vol informar. Informar té dos aspectes complementaris: satisfà el deler de poder sobre el veïnat i alhora el desig de parasitar sobre el veïnat, en el bon sentit: el de confondre's amb el veïnat, d'esdevenir el mateix, la mateixa cosa que el veïnat. La vida tendeix en les seves formes més complexes, com la humana, al fenomen de la formiguerització v. La informació és dins d'aquest procés.
            L'eremitisme no és gens natural. És un camí sense sortida, una excrescència. És el meu cas. No n'estic cofoi ni el contrari. No em fa fred ni calor. En tot cas, no m'impedeix de veure el fet general de la voluntat de parasitar i 
parasitar, cada dia més i més.
            Actualment, podem distingir entre tot el món que parasita sobre Amèrica i Amèrica que parasita sobre tot el món. Mai no havia estat tan clar tot. [...]
            La regla de fer les coses per parts, només téu una excepció: la política. Nosaltres no atenyerem la independència començant amb un escamot en un pis del Besós ni per cap trobada al Montseny i menys per cap recital al Palau de la Música. Mai. Si eventualment es produeix serà per causes o decisions polítiques, molt diferents de les vigents avui, potser unes més semblants a les que van permetres que es produís en Fabra, l'únic espai de llibertat ponderable que hem atès fins avui. [...]

Cansat de mirar en els ulls
                                               dels humans on just s'albira
                                               malvestat, cobdícia, sang,
                                               sedegosos de cometre
                                               occiments a tort i a dret,
                                               vaig venir aquí a l'Eixample.

Canvi, El. Un fet significatiu del Canvi és que el clivell, la distància, entre els paràmetres que hom usa, perquè no n'hi ha d'altres i hom ha de parlar -hom els ha de dir, hom ha de dir alguna cosa- i la realitat, és més i més gran. [...] La introducció del Canvi ha fet que tot el que hom diu hagi esdevingut automàticament insignificant, en el sentit de no significar res. Els parlants en el fons ho saben: era inimaginable només fa uns anys la manca d'abrandament, tot parlant amb les mateixes paraules dels mateixos temes. No és una pèrdua d'entusiasme: és que la significança els buida. Això encara durarà un temps, mentre no s'arribi a la plenitud del Canvi, on apareixerà un altre llenguatge, que no tindrà el ròssec de la significació. La literatura desapareixerà i la que coneixem serà inintel.ligible. Hom no pot predir res més.
            Cal tenir esment de no lligar el Canvi amb el desenvolupament de la tecnologia. [...] Cal tenir present que no hi ha una Humanitat, però sí una Intel.ligència, que és la que realment és afectada i és el motor del Canvi. Les modulacions de la intel.ligència produeixen els Canvis. [...] 
            En aquests temps de Canvi, no solament és lícit de dir qualsevol cosa, el que sigui, ans és obligatori. És l'únic procediment per a entrar-hi. Retocar.se només els plecs de la túnica allunya qualsevol possibilitat d'aproximació, si és que això és possible. [...]
            A mesura que el Canvi substitueix el futur, els periodistes, els polítics i els profetes prenem més importància, car són la veu del passat. El Canvi no es farà en un dia.
            El que hom diu “la crisi”, al.ludeix al Canvi.
            La “crisi” o com hom hom vulgui dir-ne, té molts d'altres noms. També hom en diu “mundialització”. El fet és que hom no pot anar pel carrer i contar: “he vist un humà que sortia corrents d'un estanc...” Tot és diferent. Primer no “ha vist”. No era cap humà. Si sortia corrents o a poc a poc és insignificant: com si portés una bufanda colot magenta o unes sabates amb cordons. I “un estanc” no és “un estanc”. Això vol dir que hom ha d'interpretar les coses en clau ontològica.
            Una novetat o modificació segura de la “crisi” és que ha desaparegut la ferotgia amb què hom es lliurava a controlar la intimitat del veïnat. Podem dir que només en resta la nostàlgia, representada pels programes “reality show” i pels periodistes que percacen pels terrats les princeses i les actrius. Cosa que aviat desapareixerà, per cansament i avorriment. Avui el veïnat no té aquella embranzida, perquè dubta d'ell mateix i del veïnat: ja no vol anar a veure perquè no sap què hi trobarà. Saníssim. Higiènic. Magnífic.  [...]
            La pèrdua generalitzada del refinament mental és un símptoma del canvi. Ens desprenem de coses que eren inútils, car de fet eren estirabots, curiositats, rareses. L'instint d'apreuar aquestes coses persisteix, però s'ha reduït, objectivitzat, homologat i normalitzat. Hem guanyat en lleugeria. Sembla que l'objectiu és arribar a un estat de cretinesa mitjana consolidada. Abans, entre els humans, existia una cretinesa més pregona, excessiva. Per això mateix, produïa desordres i catàstrofes, que és el que busquem d'erradicar. El Canvi es fonamentarà en un ordre tolerable.
            Un aspecte important del Canvi és la desaparició del temps. El temps s'ha aturat [...] Jo i les noies de la CNN hem esdevingut immortals, intemporals. Tots sabem que era la ignorància allò que creava la noció del temps. Les formigues són immortals, intemporals i sàvies a la seva manera. [...]
            El que passa avui no és una modificació: és un canvi.
            Hom podria dir que els canvis no deixen veure el Canvi. [...]
            Que els mitjans de comunicació no diguin res i que a tothom li sembli bé que sigui així és un bon símptoma del Canvi. És un fet que s'ha d`agrair. Per a mi, després de tanta cridòria, em fa bé aquesta calma. [...]
            Si goso dir res del Canvi, jo diria que el que el caracteritzarà serà la immobilitat, sempre relativa i comparada amb l'extrema agitació aparent del passat. El desenvolupament de les comunicacions, entre d'altres molts benifets, immobilitza, no només les cames, sinó una determinada mobilitat mental, la cretina [...]
            El canvi que dic és el tipus de canvi que es produeix en els animals o en la plaça tectònica.[...]

Canvi, Dret al. Canviar, poder canviar, és un dels delers majors d'un humà, car el canvi, la modificació, és el motor o inici de tota creació. [...]

Canvis, Els. [...] Aquest concepte actual de la no existència de Déu és modern i actual. Abans, només era cosa d'erudits i d'universitaris. De poetes, sempre ho havia estat. [...] 
            Per a mi, el gran canvi s'ha produït i ha estat descobrir la sobirana fredor dels humans, talment els protozous eucariòtics. Si hi posem atenció, veurem que tots els llibres i documents de l'antigor deien tot el contrari: que en un humà tot era foc, fuga i passió. [...]

Capacitat. És en funció amb els projectes, com sap tothom. Per dir millor: puc segons el que vull. [...]

Capgirells, Els. [...] Un que talla el coll a la seva dona és perquè després de molts d'anys de ruminar-s'ho no ha trobat el procediment per iniciar el capgirell. Als consultoris sentimentals, si no fossin tan hipòcrites, començarien explicant la teoria del capgirell, però prefereixen la sang: amb sang pel mig els sembla més justificada llur funció. És un dels aspectes més repugnants de la misèria. [...]

¿Cap missatge d'esperança? Dissortadament, ni un.

Cap moment no és eixorc.
                                               I no em fa gens de paüra
                                               de pensar que correm tant...
                                               Cap racó de terbolesa,
                                               res que sigui vergonyant.