Gaietat, La. [...]
            La gaietat és un fenomen més vast de com es mira o es mirava al meu temps, car no és ni de molt un fet estrictament sexual, lligat a una conducta sexual determinada. Així, hom pot dir que el papat i el catolicisme enter, potser, són fets gays. Així no hi hauria tanta diferència entre un sex-xhop i el Vaticà. Per no dir l’hitlerisme, que, com tothom ha observat, té un component marcadament gay.

Geografia. La geografia de ciutat dura més que no pas la de camp.
            Malgrat les destruccions, conservo i visc dins de la meva geografia, que, naturalment, no es podria acotar, de cap manera.
            L’estat i el color habitual del cel és tan geogràfic com una serralada, un llac... Com una caserna, un prostíbul... Si hom enderroca aquests edificis, també hauria de ser lícit fer el mateix amb un pujol -en el meu poble en van fer dsaparèixer un, live, en el breu espai de temps que em baig absentar-, un riu... -desllerar-lo, si nés no-, una catedral... Els americans ara enderrocaran un hotel de Las Vegas, que era  part del patrimoni dels humans i no passarà res de catastròfic. També és una cosa geogràfica els paquets de tabac americà de contraban buits que torbava en el camí de casa a l’escola. No ho són els condons usats que també trobava eventualment en algun altre lloc, car era un fet imprevisible.

Geografia itinerant. És aquella que transportem en qualsevol situació Cabdalment, és la del poeta.

Grecs, Els. Cal reconèixer que, malgrat que fossin uns porcs en molts d’aspectes, quan van desaparèixer o se’n van anar es van trobar a faltar. Tant és així, que vam caure en el cristianisme [...] Realment, es va produir un embeneitiment general després que van marxar. Per exemple: creure que aprenent el grec hom recuperaria alguna cosa seva. Això, ells no ho haguessin fet mai, car és una pràctica clarament màgica i ells mai no van creure ne la màgia, que és precisament allò que admirem d’ells. En tot cas, els humans menys grecs que he conegut eren hel.lenistes.

Gregarietat (Gregarisme), La. [...]
            És el millor que ha aportat l’ecologia: observar que hi havia animals gregaris i animals no gregaris. Un humà deu ser un animal ultragregari. Els convents serien la prova més indiscutible d’això. Un convent, hom podria definir-lo com una manifestació de gregarisme immoderat, comparat amb una ciutat, on el veïnat encara té el sentit de la mesura. [...]

Gurus, L’ocàs dels. Avui hom pot dir sense ambages que els gurus presents i inevitables, a escala mundial, en algre temps, han  desaparegut, talment com ha desaparegut la Bíblia i altres succedanis. És una beneitura dir que el veïnat en sent la mancança. Simplement s’han esvanit sense crear cap daltabaix. Aquest é un indici del canvi que estem vivint. Resten, això sí, encara, petits cabdills que hom diu que tenen carisma, però amb una clientela més i menys reduïda. La població es cansa. La Terra funciona per fina força igual sense ells, que és com ha de ser.

Has d’aprendre a caminar
                                               sense crosses. Mai no oblidis
                                               que el primer regal que et fan
                                               és un índex del catàleg.
                                               I el duràs per sempre més, 
                                               car el fan obligatori.

Has d’aprendre a fer les coses.
                                               Mira. Jo, si el sac és buit,
                                               li doblego les voreres...
                                               ¿Has provat de no fer res...
                                               tu que has fet mil provatures?
                                               És difícil, però diu
                                               que res no és tan enèrgic.

He comprès el territori,
                                               massa, ara molt convé
                                               que comenci a descomprendre’l.

He fet tantes coses bones,
                                               bones en el bon sentit,
                                               que em comença a fer vergonya.
                                               Sort que no s’han adonat.

He sortit. Plovisquejava. 
                                               La mestressa m’ha mirat.
                                               Jo he fet que no la veia.
                                               M’he posat a caminar:
                                               tot de gent desenfeinada
                                               blastomava pels carrers.

Hi ha dies que l’estimo,
                                               malgrat tot, malgrat el temps.
                                               Les veïnes se n’adonen:
                                               moc els mobles, pinto el marc
                                               de la porta del vestíbul:
                                               les motllures, color falb,
                                               de vegades lapislàtzuli...,
                                               resolut i amb gran vigor.
                                               El bany és un cul de monja:
                                               les aixetes i el bidet
                                               enlluernen. Les aranyes,
                                               me les guarden: no vull pas
                                               que distreguin o que ensurtin
                                               l’estimada que vindrà...
                                               És aquí: truca a la porta.

Hi ha dies que no hi veig.
                                               Ben segur: la culpa és meva.
                                               És quan erro esmaperdut
                                               pels avencs i per les coves.
                                               Una estona el titubeig,
                                               el desfici, les tenebres,
                                               m’envaeixen fins als ossos.
                                               Cap idea dins la ment...
                                               Si restés dins la cabana,
                                               fóra més, molt més funest.
                                               Això dura fins que penso
                                               que darrera cap matoll
                                               no hi haurà una petjada
                                               d’un mortal que em posi aguaits.
                                               Aleshores, el cel s’omple
                                               de milers d’esbarts d’ocells,
                                               i de brams de bèsties feres
                                               i de núvols de cobalt,
                                               que retronen i fan caure
                                               dels cimals gran pedregam.
                                               Els flamencs rosats aterren
                                               per la riba i en el llac...
                                               He tornat a tenir l’ànima.

Hom abusa del llenguatge. Per això ningú no s'entén. Hom diu que tot és terrible i no saben què és “terrible”: no és possible continuar per aquest camí. La bola del món és una olla de grills, cecs i satisfets d'estar dins la foscor humida i llefiscosa d'aquesta olla.

Home com cal, Un. Prefereix qualsevol turment al de la solitud, incloent-hi el més terrible: el de la companyia.

Homo narrator. És evident que les mans van fer el cervell. Ara: un cop conformat, va esdevenir autònom de la resta de la carcassa i va prendre el seu propi rumb. Fa massa temps que arrosseguem aquest decalatge, aquest malentès. Tots sabem que la tasca d'aquest òrgan és el discurs, per si mateix, sense cap altra intenció. Si el cervell encara esmerça una petita part de la seva capacitat a controlar la resta del cos és per un atavisme ben disculpable. Només els beneits confonen aquesta activitat amb el cervell mateix. Una equació, la conducta d'una noia, el desenvolupament d'una batalla, tota Amèrica, fins un poema, tot són discursos.
            Deixem-lo a lloure.

¿Hom pot viure tota la vida sense adonar-se de què es tracta? Per fina força. Com el que treballa dins d'una fàbrica i, tot i conèixer a la menuda el seu funcionament interior, no sabria respondre del seu sentit.

Iberisme, L'. [...] 
            -Sempre ha acabat malament: sang, desolació, destrucció i algun poema dolent. [...]
            -Ha tingut sempre més èxit que la pancatalanitat, per moltes raons, que no seran mai ni anomenades a la Universitat. [...]

Idea d'un mateix, La. [...]
            Impossible de definir, si no s'és ruc.

Idees, Les. La generació de les idees no sabem com és, però això no ha de ser motiu per no estar-ne agraïts. [...]
            La població més repugnant que he conegut era gent que tenia idees, i aquest grup era format sobretot per provincians practicants i gent del Tercer Món il.lustrada. [...]

Ignorància, La. Això s'aprèn. De la mateixa manera que s'aprèn el que hom sap. Sense necessitat de cap mestre, un humà, en totes les comunes, aprèn només un determinat tipus de coses. Aleshores hem de suposar que aprèn a ignorar-ne totes unes altres, igualment difícils d'aprendre. Que ens sembli més evident aprendre una cosa que no pas ignorar.la no vol dir que no sigui com dic.

Imaginació, La. [...]
            És dolenta, és una cosa lletja, és l'acompanyant fidel i entusiasta, alhora, de l'estultícia. Ha animat totes les grans crueltat, les guerres, les creuades, les religions... [...]

Immigrants, Els. La integració. Si aquest era l'objectiu, hom ha seguit el camí contrari. Precisament, perquè els tractem amb miraments, ens menyspreen i per això no s'integren. [...]

Immortalitat, La. [...]
            Al meu temps, els intel.lectuals eren provincians de caire parisenc, tots, que sobretot, volien ser immortals. Avui ha desparegut aquesta espècie. He pogut observar que la “família” n'ha produït d'altres, d'espècies, més odioses encara. En aquells temps arrossegaven el cul pels seients dels bars; avui, l'arrosseguen pels platós de la TV, fent colla amb els cantants de flamenc pedòfils i les vidents incontrolables. [...]

Impagable, L'. Que no té preu. Anar de putes, per exemple. [...]

Importància, La. És delicat de dir que una cosa és important i als catalans ens repugna especialment pensar-ho i encara més dir-ho.
            Tot i així, podem arriscar-nos a dir que alguna cosa en té. Per exemple, la nostra independència, observades les conseqüències, els productes, generats pel fet de no ser independents. [...]

Impotència, El sentiment d'. [...] 
            Hom el sent més vivament davant de fets que, d'una banda semblen planers, però, que, de l'altra, hom en pot avaluar lliurement la vastitud de la dificultat. Per a mi, n'hi ha dos d'aquesta mena: la independència de Catalunya i el control de la meva ànima, tal com jo l'entenc. I el que entenc per control vol dir una cosa molt senzilla: poder oblidar a voluntat la dependenta d'un súper, en el qual i amb la qual hi ha molt poques probabilitats que hagi de tornar-hi.

Incompatibilitat. Res no hi ha que pugui fer possible cap relació o intel.ligència entre nosaltres i els nostres enemics. Ells no podran rehabilitar-se mai. La monstruositat que van provocar o engendrar és massa gran, enorme, perquè puguin endreçar-la. Com que no els queda altre remei, parasiten sobre aquesta muntanya d'escombraries i, esgarriats, criden que en són els autors. I a més ens menyspreen perquè nosaltres no tenim una cosa semblant. Per a ells no tenim res de res. S'irriten, car consideren que d'alguna manera els hauríem d'agrair la vida.
            No ho fem. No ho entenen. Per això ens odien.

Indignitat, La. [...] Un parisenc col.laboracionista sabia que era indigne el que feia, però tenia una confiança il.limitada en la seva tribu parisenca, ben convençut que ho podria resistir. De fet, ho considerava una entremaliadura sense importància. [...]

Informar. ¿Informar? ¿Informar de què? De què s'informa quan hom informa? Probablement d'un mateix. I dirigit exclusivament a un mateix. Si hom no té aquesta pruïja, hom no diu res, hom calla, com fa tothom... En tot cas, la informació habitual de la majoria no té altra ambició que la que pot tenir la d'una formiga. Res que pugui fer canviar el curs de les coses.

Innatisme, L'. [...]
            Els filòsofs, els científics, els negociants, els provincians malden per estudiar la realitat, els poetes i les dones no senten aquest enclí, per ço que ja la coneixen i busquen de lluitar contra el tedi. [...]

Intoxicació. [...]
            La Dictadura bàsicament fou un estat d'intoxicació col.lectiva. Un fenomen d'aquesta intoxicació era pensar que quan s'acabés tot canviaria. I això ho pensava tothom. Si no és sota els efectes d'una toxina, hom no pot pensar coses tan extravagants com aquesta.

Invisibilitat, La. [...] 
            Ja sigui perquè les coses molt cobejades es realitzen o perquè sóc un escollit de Déu, el fet excepcional o meravellóis és que ho hagi aconseguit. I és exactament com m'imaginava. Pràcticament sóc invisible i faig mil vegades més el que vull que no pas quan era un pobre noi tímid i aporuguit. Fins i tot, he saltat les portelles d'una estació de metro i ningú no s'ha adonat de res. Tanta és la pràctica que hi tinc en la simulació. Per a mi, saltar i entrar sense pagar fou com batre el rècord dels cent metres.

Ja no jec en matalàs,
                                               ni de llana ni de borra.
                                               Ja no tinc matalasser.
                                               He guanyat un pou de somnis.

Jo no sé què pots voler.
                                               No voldràs que t'apallissi...
                                               Per això tenim un saig,
                                               que paguem, costi el que costi.

Jo que he estat a la presó
                                               sé girar-me i rebolcar-me
                                               en espais molt reduïts,
                                               com fa un cuc dins de sa botja.

Joventut, La. [...]
            Quan hom és jove o primitiu, per raons òbvies, hom és més filòsof -vull dir que hom es preocupa verament per temes com el moviment continu, el sentit de les coses, l'eternitat del temps i d'altres essencialitats-; hom és verament nostàlgic -tot queda molt, molt lluny: remot-: hom és més malenconiós, en totes les formes de malenconia; i, sobretot, hom té el cor més moll o hom és més sentimental. L'edat i la civilització curen totes aquestes coses.

Jutgis i no seràs jutjat, No. De vegades, els llibres més venerats cometen extremes lleugereses. Tan impossible és no jutjar com evitar el judici dels altres, car suposo que no vol dir: no executar el judici, en veu alta, que seria pitjor: una covardia. Fins i tot suposant que hom vol dir això, és fals: seràs jutjat igualment. El meu consell és: jutja a tort i a dret: ja et corregiràs més endavant. El judici dels altres, no l'escoltis, cap, sense excepció.