La mestressa digué que havia sentit trets durant la decàrrega de les escombraries... L'inspector va mussitar: “detonacions”... Podia haver estat un explosiu ordinari barrejat amb les deixalles... Però la dona era l'única habitant que vivia a la vora de l'abocador: no hi havia altres possibles testimonis... Ni el xofer ni els altres empleats podien afegir res... Nogensmenys, hi havia traces de sang que s'estroncaven dins l'alt herbei que creixia pels promontoris de runa d'aquell paratge... Res no era engrescador per a l'inspector... Hi haviu un gust agre de lassitud i d'incomprensió entre els reunits... La fetor a estones acre, a estones fètida dels fems que cremaven soterrats, emetent petites fumeroles era allò que més atreia els sentits i no permetia cap suposició enraonada, mínimament satisfactòria... Malgrat tot, tant la dona com els empleats es mostraven animats a col.laborar... La mestressa ja havia convidat l'inspector a casa seva i els escombriaires l'abassegaven amb hipòtesis, que a tota evidència els satisfeia i els enardia. A la fi, l'inspector amb un vague sentiment de culpabilitat pujà al cotxe i deixà el paratge, sense però tenir una idea del que faria a continuació... Els quilòmetres de l'autopista passaven, però tot era blanc... I aturar-se, preveia que no serviria per a res...

L'escrutini ha estat molt d'hora.
                                               Vint-i-set han dit que sí:
                                               ara hauran d'executar-lo.

Mai no facis res en va:
                                               el que fas pensant en l'altri,
                                               per exemple. Només fes
                                               el que et digui la teva ànima.
                                               Ja veuràs com et sorprèn
                                               i que rics són els productes.

Malentesos irremeiables, Els. Un exemple: el que es produirà aquí mateix. Serà impossible acceptar que la meva devoció per Amperica no rau en els productes que fabriquen els americans ni en el que diuen o pensen de les coses, ni p'er com es comporten, menys encara en la idea que ells tenen de si mateixos. [...]

Males companyies. És el pitjor. Cal fugir-ne, encara que sigui a esgarrapades, com de la pesta. I n'hi ha tantes!
            Les males companyies no són dolentes per les dolenteries que t'ensenyen -en definitiva són habilitats-, ans perquè t'inoculen el virus de llur impotència, que és el pitjor: no té cura i s'agafa en molt poc temps, sota l'aspecte d'una altra cosa, naturalment.

Mal necessari. [...]
            Ja que és necessari o inevitable, és millor que aquest altri, la comuna, almenys, que sigui el més simple possible. La tribu catalana fóra més simple si tingués un Estat ben normal, tan normal com el de les tribus veïnes. Després, ja veurem.

Malparlar. He après que parlar malament -¿i quan, on, és que hom en parla bé?- d'algú no està bé, és lleig, faci's com es faci i sigui qui sigui que ho faci.
            Ho he après sobretot després de conèixer personalment el veïnat que té l'habitud de fer-ho. M'he promès que jo no ho faria mai, car m'assemblaria a aquests que menyspreo.
            Ara: jo mateix en aquest llibre de vegades em consento de fer-ho. Però miro de no abusar-ne. M'ho excuso dient-me que és una mena de necessitat sanitosa fer-ho d'algunes coses o simplement fer-ho. Talment un exercici de fitness. [...]
            Els catalans, a còpia d'estar anys i anys dejuns de poder, malparlar dels nostres enemics ens produeix una voluptuositat, ens fa entrar en un estat d'embriaguesa tal que fa que ens considerem sadolls i satisfets. Trobem idiota fer res per tal de recuperar una mica de dignitat, si malparlar fa el fet. No veiem que la força se'ns en va per la boca. No: no ho veiem. I això fa riure els nostres enemics, més acostumats a tenir-lo, el poder.

Marxisme, El. [...]
            Ara: a mi el marxisme em va ensenyar una cosa: que tot era possible i em va alliberar del pessimisme provincial professional, catedralici, canongil, de caire parisenc, tan de moda al meu temps, entre tots els sectors socials: des del mossèn abrandat que retronava per la trona fins a l'humil i calm boig que se la pelava darrera els barrots, davant la indiferència de les beguines, fartes de tanta calor. Tots eren uns fervents i obsedits pessimistes, que la sabien llarga, molt llarga... He arribat a pensar que el pessimisme era o és un tret específic del provincianisme, com ho és la diglòssia militant.

Massa sol, massa claror... Un greu inconvenient, per a mi, car, malgrat tot, malgrat Roma, m'estimo la Mediterrània. Sort de la il.luminació elèctrica...! Mai no agrairé prou als americans, a Thomas Edison, la troballa. [...]

Mediterrània, La. La cultura d'aquest nom, a part de no existir, és una grosseria. [...]
            Cada tribu cultiva i pateix uns mites específics. La mediterranietat és un d'aquells que els catalans fóra molt convenient que ens en desempalleguéssim. [...]

Melangia, tristesa, desmenjament, són coses que no he sentit o viscut mai. Per tant no les puc entendre quan els altres en parlen. Això no vol dir pas que hagi conegut el contrari: l'alegria, la bulímia... He conegut altres coses: el desemparament, la impotència, la misèria, la vergonya l'ansietat, la venjança i moltes altres sensacions, unes comunes, com la por, altres gens, com la percepció de l'ésser... L'amor, pròpiament, tampoc no l'he conegut. Tot plegat ha fet que no hagi sentit interès ni per les novel.les ni pel teatre i m'hagi sentit bastant aliè al que, de mitjana, en general, fa moure els humans com els coneixem. Es tracta d'un trencament efectiu amb l'espècie, encara que no sàpiga dir quin. [...]

Mentida, La. [...]
            Al veïnat li agrada viure dins la mentida. Sense aquest gust, no serien possibles les dictadures. Penso que aquest fet és comparable a tenir flors de plàstic... Però, mirant-ho d'una altra manera, també podríem dir que la mentida amaga un instint de creativitat. La mentida fóra una obra d'art.

Metafísica, La. [...] Ser metafísic és tenir consciència o vivència o sentiment de l'ésser. [...]
            L'única cosa que podem fer de transcendental i metafísic els catalans és maldar per ser lliures. Totes les altres coses que fem o puguem fer no té valor còsmic. No hem de ser beneits com d'altres i creure que signifiquem alguna cosa a ningú. Pensem que si per un miracle demà mateix desapareguéssim, tot continuaria ben igual. A la borsa de NY no es produiria cap moviment cap a l'alça o cap a la baixa. [...]

M'he fet una presó a mida.
                                               Puc mirar-me el forrellat:
                                               adobar-lo, repintar-lo,
                                               reforçar-lo, si convé.
                                               Quan me'n cansi, en tinc un altre.

Mimesi, La. Es produeix com un fet consecutiu i necessari al fet de l'amor. Quan s'imita, o s'intenta, és que hi ha amor. És la prova. Sembla mentida que hom hagi parlat tant de l'amor i quasi gens de la mimesi.

Misèria triomfant, La. Catalunya mai no havia tingut l'ocasió d'estudiar i fruit l'aspecte aparentment misteriós del seu tarannà com avui ho podem fer. No solament el quadre general és ben miseriós, ans cada dia apareixen en la pantalla detalls, episodis, de miseriositat, cada vegada més cernuda i alliçonadora. Aquesta extrema claredat fa que puguem dir que es tracta d'una misèria triomfant. Benvinguda sia, hagi o no hagi de servir per res!

Mudesa, La. Avui dia, podríem esdevenir muts i l'intercanvi d'informació es produiria exactament igual: a la fi, l'escriptura s'ha alliberat definitivament de la parla.
            Sembla que el camí és aquest. Ben aviat serem muts tots, de naixement. A mi em semblaria meravellós. Avui és decebedor haver de sentir per força el veïnat: als transports públics, als bars... Si només uséssim el llenguatge per donar ordres, avisos... No, han de comentar l'actualitat o han de comentar altres bestieses. Avui mateix ja no caldria parlar. Clinton va guanyar la reelecció. Va ser la seva imatge qui la va guanyar: no hagués calgut tants discursos inútils.

Mundialització, La. Els americans, si sabessin què fan, no podrien parlar a tot el món amb la desimboltura que ho fan, tan desimbolts com si parlessin amb la veïna pujats a l'escala del jardí. Res de urbi et orbi. Amb això vull dir que són metafísics quan dic que ho són. Per això vull dir que la CNN és Déu mateix. ¿I no és magnífic tenir Déu dins la cuina, a l'abast i quan volem? res d'excursions a santuaris o d'altres truculències per tal de veure'l. La població no el veu perquè té una idea equivocada de Déu, la que han rebut dels mossens i altres.

Muntanya d'escombraries, Una fètida. És el que constitueix el cos doctrinari de la pedagogia actual, amb els seus tediosos desenvolupaments. [...]

Narrativa, La. Cal dir les coses per llur nom: la narrativa apareix relacionada amb un determinat tipus de primitivitat.
            Una mateix cosa pot ser mirada d'una forma narrativa o no narrativa. És millot la segona.
            Les dones acabaran d'alliberar-se, quan puguin prescindir-ne.
            Ara: les coses no són tan senzilles. Però podem afirmar que la narrativa fa parella amb estadis de desenvolupament econòmics primaris, com l'agrarietat, i, segur, indica que hom s'és encara lluny del Canvi. [...]
            Entenc narrativa en un sentit vast: tanta narrativa és un mite -tots els mites s'estintolen en la narrativa-, com un conte pueril, com la xerrada d'una mestressa amb la seva marmanyera, com un partit de futbol. I no diguem el sermó d'un mossèn des de la trona. [...]

Natura, La. Estic content que hom la destrueixi i alhora que hom la vulgui salvar. Uns llocs són abocadors i la resta ha estat nacionalitzada o destinada a parcs naturals, controlada per ecologistes. Així els poetes venidors no tindran la temptació de perdre-hi el temps. 
            És un mal exemple, per als nens i per a les dones, que són els dos col.lectius que s'hi interessen. Per als nens són més naturals els jos d'ordinador, que no fer de boy scouts pels boscos. No cal que ho demostri.
            Cal que l'eviti, de totes, car al.ludeix encontinent a l'Ésser. Per contra, l'artificialitat en distreu. Amèrica és tot artificial. És la metafísica dins la metafísica.

Necessitats innecessàries. Cal cobrir, satisfer, les necessitats innecessàries. Entre d'altres, per exemple, tenir la sensació d'entendre el món, el moviment de les coses, en què hom ha de viure. Per aquest motiu no agrairé mai prou la TV, especialment la CNN, car fa que les formes que haig de veure, per força, al carrer, no em sobtin: ja les he vistes a Amèrica, que és on congrien. Naturalment, sóin les més superficials i transportables.
            Les altres, ja les sé prou i massa.

Nens, Els. [...]
            Els nens són un problema metafísic. Els vells, comparant els uns amb els altres, gairebé no ho són. El primer que hom hauria de fer és prohibir l'existència de psicòlegs puerils i totes les organitzacions internacionals ad hoc. Després, hom podria començar a pensar el problema.

No ésser, La passió de. La catalana.

No podré participar
                                               en la guerra venidora,
                                               que ens haurà d'alliberar
                                               d'aquests enemics tan nicis
                                               i tan nostres, fa tants d'anys.

Nostres enemics, Els. Per raons pràctiques i epistemològiques és preferible de denominar-los així.

Obliteració, L'. Hem d'esborrar el passat. El futur manarà el futur. Deixem que els morts enterrin els morts.

Ocultes, Virtuts. En tenim

Odiar. [...] 
            Per tal de conservar la fitness, mental naturalment, hom ha de trobar odiosa alguna cosa. Jo he triat el cristianisme, més concretament el catolicisme, que conec millor. Així, allò que trobo més menyspreable són els britànics conversos a aquesta secta ombrívola. Això em fa el fet: m'és suficient. Simultàniament, s'ha d'estimar alguna cosa. Jo he triat l'Eixample i els catalans, no pas per la pietat que em provoca llur situació actual, ans per les potencialitats que incuben.

Pancatalanitat, La. Els nostres enemics, a través de la Dictadura, van aconseguir de rebaixar el grau de la cosa, que tant havia costat. Naturalment, la victòria anava dins un paquet més gran: la victòria del provincianisme, avui tot floreixent i rabiüt. El fet és que a la fi del segle dinou hom era més pancatalanista que avui. I més líric. Sense això, en Fabra no s'hauria produït. S'hauria produït Alcover-Moll, que és molt diferent, diria que tot el contrari.

Papa de Roma, El. [...] 
            El Papa sap per fina força el que fa: fer tot el mal possible. D'una manera pràctica i entenedora: la defensa de la natalitat desbridada, que dóna resultats immediats i tangibles. [...] el Papa, per ser coherent, amb la cosa de voler fer parir les noies per força, ara es veu obligat a demanar clemencia per a totes els condemnats a mort d'Amèrica. Usa el mateix imprès, cada vegada: només canvia el nom. [...]
            Té un gust molt humà: prima la reproducció de l'espècie per poder gaudir després de les guerres, exterminis. Està molt més enderiat en la reproducció que no pas en les atrocitats: si fos el contrari aniria a Ruanda a fer-se matxetar i enterrar com els altres. Probablement, Jesucrist ho faria. Al Papa li agrada més mirar-s'ho.

Parla amb prosa com un porc,
                                               de la Casa de la Vila,
                                               arborant-se a si mateix
                                               amb bandera forastera,
                                               protegida pels venals.
                                               La corrupta pagesalla
                                               està atenta i assenteix,
                                               escortada pels esbirros,
                                               un llenguatge que no entén.

Pedagogia, La. [...]
            Als nens, més que ensenyar-los coses, el que haurien de fer els mestres és ensenyar-los a esborrar o saber canviar les idees que ja porten. És infinitament més instructiu eliminar una beneitura que aprendre mil veritats. [...]

Perdre guerres. Hom diu que els catalans sabem perdre, que som bons perdedors. Jo ja he viscut tres guerres perdudes: la de l'Ebre, la de la Transició i ara la dels ordinadors. Aquestes dues darreres no calia de cap manera perdre-les, sobretot la del Windows. És ben bé el vici de perdre.

Periodistes, Els. Són com els filòsofs o com les dones: sempre diuen el mateix.

Però sé que la rutina
                                               pot ser causa de menyscapte.
                                               Per això, de tant en tant,
                                               resto mort dins la cabana
                                               uns quants dies o bé un mes:
                                               tot per néixer a una altra vida.

“Perro catalán”. Un gran vellard prenia el sol, acompanyat per una minyona peruana, en un seient d'una parada d'autobús. Acabava d'asseure'm al costat i vaig sentit: “como usted es catalán” i l'ancià d'esma va respondre, com volent completar l'expressió de la noia: “perro catalán”, assumint calmosament el penjament. Em va sorprendre l'antiguitat de l'expressió. Quan els nostres enemics ens titllen així, ‚què volen dir´ ‚Quan van començar a fer-ho´ Cal datar-ho. Aquests serien els temes pertinents perquè els estudiessin els catedràtics.

Pietat, La. Les dones tenen l'exclusiva de la reproducció, de la intendència i de la pietat. A nosaltres, no ens queda res. Som ben bé una colla de figurants maldestres i malsoferts. Som vanitosos, sí, però què podríem fer sinó: per les places hom hi veu molt més sovint estàtues de barons muntant cavalls abrandats que no pas filadores. [...]

Pintor, Avantatges i desavantatges de ser. [...]
            -L'avantatge absolut de la poesia sobre la pintura és que la poesia no es pot comprar i vendre. Sembla que no tingui massa importància, però és molt guanyat.

Plaer, El. [...]
            En tots els sentits, de la manera que sigui, encara que sigui cardar amb la reina Nefertiti, té un límit, natural i automàtic. Voler perllongar-lo és una beneitura. [...]

Pocs mitjans, Tenir. Haver tingut pocs mitjans en el passat, en mi en tot cas, ha produït una cosa odiosa: l'augment abassegador d'importància de fets que no en tenen ni en tenien cap. Suposo que deu ser el mateix efecte que a la presó, on una cagada de mosca pren un relleu extraordinari. Dic “tenir pocs mitjans” i no “ser pobre”. I tenir pocs mitjans vol dir no tenir exactament els que un fretura, cosa que, com tothom sap, çés extremadament aleatòria i personal. I els mitjans no serveixen per  a altra cosa que per treure o donar importància a les coses, segons el propi designi, no segons el del colló de la cantonada del davant. En el fons, la Independència de Catalunya és només un mitjà, però necessari. Ara mateix, ens trobem tots desmitjanats.

Poesia, Allò que no és. [...]
            No és la idea que divulguen els “scholars” americans i, de retruc, la resta del món, que vénen a dir que els poetes són com una mena de cantants, però d'un estil realment passat de moda. D'un estil periclitat. Que, científicament, s'han d'incloure dins del món, de l'entertainment, costi el que costi. Un joglar és l'espècimen més satisfactori. Per contra: jo trobo més afinitats entre un funcionari de presons i un poeta que no pas entre un cantat -un jugador de bàsquet...- i un poeta. [...]

Poeta, Un. Un poeta parla bàsicament de l'ésser.
            És aquell que sap reconèixer que la seva mirada de les coses no coincideix amb la dels altres. La mirada, simplement. I accepta el conflicte. Els poetes dolents o falsos són aquells que presumeixen d'entendre la mirada dels altres. Un poeta és fort, més que una dona, i no necessita haver de comprendre-la. És el punt que marca la diferència entre els poetes i els qui no ho són. Així s'explica que un poeta reconegui millor els fets històrics que no pas els historiadors, que conegui millor la biologia que els biòlegs, etc., és a dir, tots aqueslls que no poden desempallegar.se d'aquesta mirada. D'aquí deriva la beneitura que diu que el poeta hi veu més enllà. No: senzillament hi veu més. En un cistell de vímet d'una noia, hi veu més coses, totes elles exactes. [...]
            Quan un membre d'una tribu esdevé cèlebre per alguna proesa, hom diu d'ell que encarna les virtuts d'aquella tribu. Un poeta, cèlebre o no, a part d'encarnar-les, les coneix, sap com funcionen. [...]
            És un especialista de l'espècie humana, precisament perquè no hi pertany, pròpiament. És d'una altra, germana o cosina, però una altra. Les reivindicacions o escarafalls, sovint extemporànies, que alguns poetes han fet de ser molt humans, de ser ben bé iguals a tothom, és una prova del que dic: no ho són gens. [...]
            És un ésser especialitzat sobretot en la cosa nacional o racial o com se'n vulgui dir, en tractament i curació eventualment de les xàquies d'aquesta cosa. En absolut no és un psiquiatre. [...]
            Ha d'assumir tres coses: 
-El que hi ha -l'existent amb el que exigeix: la llei de la gravetat, el sexe, l'estultícia, la grosseria de la vida...;
-El fet de no estar d'acord amb res d'això;
-Haver de maldar forçosament per a construir una altra cosa.
            Un poeta és aquell que copsa l'Univers i no només la veïna del replà, i a més no pretén explicar ni una cosa ni l'altra. [...]
            Un poeta pot ser i fer qualevol cosa. Però allò segur que no fa és el que vaig veure fer a un que havia adquirit un nom sota aquest paraigua i parlava per la TV, interrogat per un altre que havia intentat el mateix, però havia acabat essent presentador de TV. Doncs: el poeta interrogat va dir que aquell seria l'últim llibre, que ja era hora de retirar-se -sic-. Encara no he tornat de l'emoció: parlava igual que un showbusinessman. Realment, no en tenia res de poeta, sobretot perquè demostrava dient això que no tenia la menor idea de com funcionava un poeta autèntic. D'entrada, no pot deixar d'escriure -es publiqui o no es publiqui, hi hagi o no hi hagi Déu-. Cal assenyalar que un poeta pot escriure de cap: no necessita un estri determinat ni l'escriptura, si hom insisteix. És com si un peix decidís acabar de nedar. Impossible. [...]
            Ara bé: hi ha una “mena” de poesia i una “mena” de poetes que existeixen i que gaudeixen de l'acceptació popular. Aquests, evidentment, no neixen i són instruïts aproximativament igual que un venedor de cara al públic.

Pràctics, Hem de ser. Quan tinguem ganes de pelar-nos-la, fem-ho encontinent.

Premi Nobel de la pau, El. A ulls clucs, jo el donaria als autors del nou mapa de Bòsnia, que l'han fet en menys d'un tres i no res i sembla que tothom hi ha estat d'acord, encontinent. Qui ho hagués dit fa mig any, a Banja Luka| Els catalans els hauríem de contractar, però primer hem d'arribar a les mans, car aquests experts només actuen si hi ha proves que hi ha hagut sang i en una quantitat suficient.

Prioritats. [...]
            La prioritat de les prioritats és l'espiritualitat, com han fet sempre els catalans. Per això, tot i desarmats i amb uns veïns tan grossers, han sobreviscut i gaudeixen d'una salut magnífica.

Privilegis, Els. [...]
            És un privilegi inexplicable poder gaudir de l'estat espiritual de què gaudeixo, de què he arribat a gaudir. L'aspecte o ingredient més important del qual és l'absència de cap responsabilitat. Grau de responsabilitat: zero. No sentir-se responsable de res, no estar lligat o obligat a res o per res no és tan obvi com això. Un humà pot deslliurar-se de la seva família o de la seva comuna, o de l'espècie humana o de si mateix. Ara: deslliurar.se de totes aquestes coses alhora és extraordinari. [...]

Provincianitat, La. [...]
Un component important o essencial de la provincianitat és la familiaritat: la creença cega que tots som iguals. D'aquí que un provincià es delati ell mateix a causa del seu instint de parlar amb gests o senyes o bé en un llenguatge típicament el.líptic: “si tothom és igual que jo, tothom m'ha d'entendre”. Tot hi és sobreentès. En aquest aspecte, les dictaudres també exalten la família, la familiaritat i la igualtat entre els humans. És el paroxisme de la unanimitat. [...]

Psiquiatres. [...] Són pitjors que els traficants de drogues. [...]
            La psiquiatria i afins, fins avui, no té altre objectiu que controlar el veïnat, no pas de descobrir res de seriós. [...]
            Allò que revolta més un psiquiatre és trobar-se amb el que ells en diuen una personalitat narcisista, per dir millor, amb un que se'n sap sortir tot sol.

Pudícia, La. Hi ha hagut una pèrdua general de pudor, que no ha afectat només la lubricitat, ans tots els aspectes de la vida. Hi havia una norma estàndard i tot el que no fos allò era tabú i s'amagava ardidament. En poquíssims anys tot ha canviat. Per a mi això és esperançador, car vol dir que tot és possible, sobretot allò que ningú no sospita.