El camí de la salut
sempre és cosa purgativa. 
 

El concepte de justícia
perd sentit, quan el combat 
va directament en contra  
la natura, contra Déu. 
Quan la Mare de Calcuta 
diu que no ho fa pels indigents, 
sinó per amor a Déu 
fa molt mal, car la mà d'obra 
que va a treballar a Kuwait 
és més pobra que a Calcuta. 
 

El conjunt de les idees
que circulen sense atur 
i figura que serveixen 
per posar un ordre al món, 
cal saber: no signifiquen 
res de res. Tanmateix, 
no podem deixar d'usar-les. 
I també: aquesta buidor 
és allò que ens pot fer lliures. 
 

El context, aquella cosa
tan robusta, fa uns quants d'anys 
ha fet figa de manera 
tan tangible que ningú 
no en sent la menor mancança. 
Jo mateix no en tinc ni brot. 
El que tinc em dura un dia; 
de vegades, mig matí. 
Cada dia el rectifico, 
perquè puc rectificar 
el que es crea i no existia. 
 

El discurs religiós
-com els altres, d'altra banda- 
té tendència a tornar més, 
més formal, fins a l'angúnia. 
 

El duler, n'està cansat,
de parlar amb la dulera.  
 

El més lleig del món modern
són els blocs dels habitatges, 
no per la construcció, 
ans perquè s'hi encabeixen 
les parelles per fer nens. 
Avui ja podríem fer-los  
de manera molt millor 
en un sol palau de vidre. 
 

El millor procediment  
per tenir mirada errònia 
és de fer-ho acompanyat. 
Com més ulls miren la plana 
més segur és el perill 
que la Verge s'hi aparegui. 
 

El mirall reprodueix
el seu rostre lleig de bèstia. 
 

El mirar de cada dia,
no me l'imposeu, Senyor. 
Permeteu que jo m’ho faci. 
 

El passat immediat,
per exemple: els anys trenta, 
no tenim procediment 
per tal de fer-los entendre 
a un noi d'avui mateix. 
Pensa d'una altra manera. 
- Què cal fer? És paorós. 
- Res. No cal. Pot ben estar-se'n 
 

El pecat de mirar enrera
tothom diu que és el pitjor. 
No ho sé pas. Jo no ho diria. 
També ho és mirar endavant. 
Són cruels ambdues formes. 
 

El penediment no salva,
ans corromp el pecador. 
Ho sabem i no ens agrada. 
 

El penjat encara es gronxa
i els parents més abrivats 
ja comencen a bregar-se. 
 

El perill d'un solitari
només és el de deixar 
o de perdre aquest estatus. 
 

El pitjor embrutiment
és el que hom diu psicològic. 
 

El plaer de cagar a pler.
Bé caldria fer una escala 
d'aquest tipus de plaers. 
Així no hom confondria 
uns amb d'altres, com matar, 
o cridar per l'escullera. 
 

El poder té dues formes
d'expressar-se: l'una és 
la manera de les dones; 
l'altra és tenir un Estat. 
Cal triar: és lamentable, 
però és ben prohibit 
de passar d'un lloc a l'altre. 
 

El primer que hom ha de dir:
que els productes de la màquina 
no són pas allò que val: 
el que val és l'artefacte, 
que en produirà de nous, 
que podran alliberar-nos. 
 

El principi que regeix
les ciències humanes 
-o que hauria de regir- 
és del tot el metafísic. 
Oblidar aquesta llei 
porta a escriure llibres totxos. 
 

El problema és ben senzill:
no és l'altri ni les regles: 
és tenir-lo massa a prop, 
cosa que es soluciona 
practicant l'aïllament, 
amb esment i paciència. 
 

El problema no és si
t'ho creus o no. El problema 
és que tu ets incapaç 
d'arribar a poder entendre-ho. 
 

El profeta Mohamet
va copsar el fet metafísic, 
com els altres fundadors 
de religions de masses, 
i en van fer un Reader's Digest. 
Hi ha molts més fets semblants, 
com Amèrica o el nazisme, 
que no troben erudits 
per contar llur existència. 
 

El progrés, tant metafísic
com no, s'ha originat 
a mesura que la dèria 
de saber què fa el veí 
ha perdut intensitat 
o bé s'ha fet impossible. 
L’ampla disminució 
dels promptuaris d'història 
és el resultat del fet. 
Una cosa ha anat amb l'altra. 
 

El propòsit d'aquest llibre
no és altre que acordar 
la distància necessària 
que em demana, de fa temps, 
la meva ànima. Cal fer-ho. 
 

El que hom diu "centrar els problemes"
és el més ardu de fer, 
sobretot, quan són diàfans: 
els esclaus a Nord-Amèrica 
i la catalanitat 
són exemples de primera. 
 

El que mai no comprendré
són els frares i les monges. 
Si, en canvi, els ermitans. 
Uns defugen la comuna, 
per entrar en una altra més 
virulent i viciosa. 
Els que tornen ermitans 
sembla que només en fugin. 
 

El refús de la misèria.
Els que en fan escarafalls 
prou refusen la dels altres 
per millor no refusar 
la que porten ells, endèmica. 
 

Els adolescents, les velles,
tenen un mateix neguit: 
parlar fort per fer-se veure, 
també per fastiguejar 
els que seuen a la vora. 
 

Els anglesos parlen d'ells
i del món, allò que els rota, 
convençuts que en són els caps 
que en regulen les marees. 
I emeten lliurement. 
Fan posar els pèls de punta. 
 

Els arcàngels riallers,
que m'entenen i m'abonen, 
tenen la precaució 
de no entrar en els meus somnis, 
mentre treno allò viscut. 
Són sobrers i ells ho saben. 
 

Els bandits entren per l'osca.  
Si l'estiu no arriba prest 
cap a dintre de l'obaga, 
allargant-se pels pradells, 
pot passar un gros sinistre. 
Serà efímer? Res d’això. 
Pensem en els vaquerisses. 
Els bergants de tot el món 
comencen a desvetllar-se. 
Estan molt, molt decebuts, 
deprimits, per la creixença, 
imprevista, irracional, 
de tots els nacionalismes, 
tant els grans com els petits: 
una pesta com la sida. 
i avisen que serà 
el flagell del pròxim segle. 
Quins temps aquells quan podien 
ofegar-los amb mitjans 
senzills com sermons i llibres! 
 

Els bimans, perquè calculen,
solen dir-se: Si fos jo… 
D'aquí ve la meravella 
del que hom diu la pietat, 
el més rar entre els fenòmens. 
A mi em causa gran esglai. 
Convindria separar-lo 
d'altres com el de l'amor 
-incloent totes les formes-, 
que no és tan netament 
el producte d'una anàlisi. 
 

El blackout, si és fortuït,
pot ser força pedagògic, 
com passà a Nova York. 
Quan hi ha una autoria, 
causa estralls entre els mortals. 
Una mare que n'hi faci 
al seu fill, li produeix 
lesions de tota mena. 
És l'explic dels telefilms. 
Per això, les marmanyeres 
-des del Clot fins a Collblanc- 
ja no van als pediatres. 
 

Els científics, les comares,
pedagogs i escriptors 
d'habitud només practiquen 
una gran perversió, 
consistent a explicar als nens 
l'aparença de les coses, 
no pas com podrien ser, 
que és allò que el nen reclama. 
 

Els científics, malgrat tot,
pixen fora de molts testos. 
Els erudits són molt més  
criminals: trien, rebutgen, 
enduts per la seva fe. 
El producte és contemptible.  
 

Els detalls d'un enemic
que sabem que és invencible 
amb les armes que tenim 
és millor de no saber-los, 
ignorar-los per complet, 
car amplien la feblesa. 
 

-Els déus volen sacrificis?
-No, exactament. ?Llavors, 
què cony volen? ?No t'enfadis. 
T'ho diré: el seu voler 
és molt simple: només volen 
que els enduris i no pas 
fer-te pols, car els agrada 
que pateixis, això sí. 
S'alliberen, observant-te. 
 

Els dos elements del món
-que el regulen i el mestregen- 
són només dos, i encara un: 
la misèria, que és filla amada 
del desig de la violència. 
 

El secret de la faustesa
consisteix a no tenir 
i a tenir. És molt difícil. 
 

El secret no és 'nar en contra,
el secret és anar amb un, 
que és quan tot es modifica, 
és a dir: tu vas amb tot, 
però el tot rellisca, plana. 
Llavors és el gran moment. 
Aprofita'l i mantén-lo. 
 

El secret no és 'nar en contra,
el secret és anar amb un, 
que és quan tot es modifica, 
és a dir: tu vas amb tot, 
però el tot rellisca, plana. 
Llavors és el gran moment. 
Aprofita'l i mantén-lo. 
 

Els humans d'avui només
som anella, sense d’altra 
funció. No hi busquem  
cap misteri falinfaina. 
 

Els humans, si volen ser-ne,
el primer que han de fer 
és esdevenir eremites, 
no buscar l'assentiment 
del cosí, de la cosina. 
Aquest és el primer pas 
per entrar dins la Ciència 
i deixar la brillantor 
de la vasta cretinesa. 
 

Els humans són massa lents.
Vet aquí llur gran defecte. 
Pensen massa. Un esgraó, 
s'hi arrisquen de pujar-lo 
durant anys i quan ho fan 
ja no saben pujar l'altre. 
Sempre estan a mig camí.  
Mentrestant, tots sucumbeixen.  
 

Els macips i les floristes
fan els gestos que han de fer… 
[…]  
Les novel.les són perverses. 
Exhibeixen vanitat 
i confirmen l'estultícia, 
quan comença a fer pudor 
o, pitjor, no funciona 
per trobar la seva fi, 
condemnada a mort pel Canvi. 
El fet que tinguin lectors, 
més ben dit, moltes lectores, 
és l'indicatiu més clar 
que són coses obsoletes. 
[…] 
El cervell ja sap què fa. 
Basta de subministrar-li 
aquella informació, 
netejada de cultura. 
Si no avui, demà podrem 
fer això i moltes coses, 
prohibides pels teutons 
i per tota la misèria 
repetida de París. 
Els americans no compten, 
ja que viuen el cel 
del començament del Canvi: 
llurs erros són molt més grans. 
[…] 
Cal parlar d'un doble canvi: 
les relacions cos-cos 
i també els canvi dels cossos 
i la forma de pensar. 
[…] 
El present no existeix: 
és així com ha estat sempre: 
el futur se'n fa un bocí: 
se l'empassa abans de néixer. 
I en Canvi consisteix 
en el fet que ha perdut força: 
no rosega com abans 
i el present no és creable 
per si sol. Depèn del tot 
d'un futur, sigui quin sigui. 
La pudícia, el pudor, 
hom el perd. Els escriptors 
que tenien aquest mèrit 
a la vista de tothom, 
s'han posat a dir insolències, 
mostrant llur gran desesper. 
Els artistes, als anys trenta, 
feien com, jugaren molt. 
Però el Canvi fa impossible 
de continuar aquell joc. 
Cal resoldre's a oblidar-lo. 
El mite de l’escriptura, 
més ben dit: del llibre escrit, 
no tant com l'acte d’escriure, 
era un mite molt puixant: 
permetia imaginar-se 
que hom podia crear el món. 
Les Sagrades Escriptures 
consentien suposar 
que, escrivint un altre llibre, 
hom faria un altre món. 
Un imperatiu del Canvi 
exigeix, precisament, 
l'esvaïda d’aquest mite. 
Hem perdut tots els escrits  
i tot va com una seda. 
Era un mite masculí, 
que les dones no freturen. 
[…] 
Les madones, sempre pràctiques, 
mai no han homenejat 
el saber, tot i ser àvides 
de tenir informació 
exhaustiva de na Rita 
o què passarà demà. 
Són addictes als vidents 
just perquè les amoïna 
tota imprevisió.  
El saber, que ha tornat lliure, 
femení, també és un 
dels atots majors del Canvi. 
Sí, però també és cert, 
si les dones ja patien, 
que avui duen la por al cos. 
Pertot, hom les amenaça 
que, si no fan el que cal, 
l'infant pot tornar un belitre. 
Les que miren telefilms 
tornen més conservadores, 
quan no hauria de ser així, 
per poder adaptar-se al Canvi. 
I per contra, hom repeteix, 
els economistes diuen 
que el treball serà a part-time 
per raons inevitables. 
Les empreses triaran 
tot naturalment les dones. 
No cal dir que això serà 
un dels fonaments del Canvi. 
[…] 
Un senyal ben rellevant 
o causant del nostre Canvi: 
la desaparició 
de la força de les masses. 
És la televisió 
la causant de la millora. 
La gent a l'enterrament 
de Mossèn Cinto ?un exemple- 
és un fet irrepetible. 
Els aplegaments d'avui 
existeixen sense força 
i són fruit dels locutors. 
El que es parla a les tavernes 
és la repetició 
dels anuncis de la premsa, 
que no poden ser més prims. 
Vivim un drama ontològic: 
hem passat milions d'anys 
per trobar l’autonomia. 
Ara que ja la tenim, 
la usem per ser més gregaris, 
quan de fet no ho volem ser. 
Algun dia es farà el Canvi, 
que, segur, ha començat. 
Ho hi arribarà per força. 
-Quins seran els fruits del Canvi? 
-Tot just ara, més torpor, 
i no tanta murriesa. 
Amb això descobrirem 
el cervell, la meravella 
ignorada per complet. 
I ja no caldran més llibres. 
Retrograden? 
No. Tampoc 
no avancen com seria 
la manera. Són enduts 
endavant, pel fet del canvi. 
Tot d'"El Canvi" és valuós: 
per raó que és el meu ésser, 
és a dir, la Veritat, 
que hi és dita en forma nova: 
això fa allunyar els cretins, 
les mestresses desvagades 
i els que fan col.leccions, 
la qual cosa és garantia 
de la seva qualitat, 
de l'encert de la proesa.  
Sé que tinc la veritat, 
però m'és ben impossible 
demostrar-ho, si més no, 
com un universitari. 
Té més mèrit fer-ho així 
que no pas de repenjar-me 
en assaigs. Tenir raó 
és un do inapreuable, 
sobretot perquè no cal 
cercar l'altri perquè ho digui. 
Hom en prescindeix de pla. 
[…] 
Hem guanyat molt amb el Canvi. 
Un excés de consciència? 
És més savi de pensar 
que és un canvi, una fractura 
dins el funcionament. 
El discurs sense ruptures 
no suscita cap dolor, 
però és la garantia 
de no veure res del món, 
si no en són les nicieses. 
De debò s'ha produït 
aquest Canvi que asseguro? 
Si és cert, què ho ha fet 
i quin fóra el seu caràcter? 
La tecnologia n'és  
l'origen clar i el caràcter: 
activar l'esborrament 
dels sistemes de contacte 
obsolets, com és l'amor 
o sortir a ballar a les festes. 
[…] 
La política dels nostres 
dirigents acondueix  
a crear un aire fètid, 
que no té cara ni ulls 
[…] 
Els herois d'avui, ¿què tenen, 
comparats amb els passats? 
No proposen un model 
de conducta com els altres, 
perquè ja no en freturem. 
Tothom sap com conduir-se. 
 

Els mass media no són
el que el nom sembla indicar-nos, 
és a dir, com si no fos 
una cosa que ens afecta 
[…] 
 

Els orígens certs dels déus
no provenen de la ullada 
ni de la reflexió 
sobre els fets de la natura. 
Això no causava esglai 
en cap dels nostres ancestres. 
Tot prové de disposar 
d'una màquina enorme, 
excessiva pels treballs 
que havien de resoldre. 
De fet, les divinitats 
han de ser interpretades 
com a al.lusió al cervell. 
Els déus no eren a fora, 
no venien dels estels: 
el dimoni era dintre. 
 

Els paràmetres poden ser
de catorze mil maneres, 
és a dir, que cadascú 
es fa el seu, que l'engarjola. 
El racionalitzar 
no és l'únic, ni de prop fer-hi. 
 

Els poemes d'un poema,
com la vida, n'hi ha uns 
que molesten més que els altres. 
No vol dir, en absolut, 
que continguin més gran vàlua. 
Criden, sí, però no cal 
escoltar-los més del compte. 
 

Els polítics catalans
donen la impressió 
que no són d'aquesta Terra, 
tot i estar molt enfeinats. 
Per aquesta meravella, 
de vegades, sent enclí 
a mirar-los, escoltar-los. 
però no ho puc fer, no puc: 
fent aquesta valentia: 
ni el món, ni jo, ni ells 
no em traiem cap benefici: 
just desesperació 
i l'augment de la misèria. 
 

Els polítics malden per
ordenar la gent inerme. 
I és un treball honest, 
però ¿no fóra més vàlid 
que es llancessin al combat 
de lluitar contra la cosa 
que fa ser els humans ximplets? 
Sembla tasca molt més pràctica. 
 

Els que em tenen presoner
no només parlen per ràdio, 
parlen dintre i fora, arreu. 
Els barrots no són frontera. 
Què puc fer? No res: demà... 
I escoltar la CNN. 
 

Els retaules a l'església
són com ara els faîts divers 
dels programes de la tele. 
La mateixa intenció:  
tot és sexe i violència.  
 

Els status quo gaudeixen
de completa llibertat 
enfront dels canvis polítics 
i de tot canviament. 
No s'oposen, funcionen 
pel seu compte, sense cap 
element que els defineixi 
com els gens i nogensmenys 
força que es reprodueixen! 
El miracle consisteix 
a no haver-hi un erudit 
capaç de determinar-los. 
Per comprendre Catalunya, 
cal fer la distinció 
entre tres geografies: 
una és la humanal, 
també dita psicològica; 
l'altra, física, descriu 
l'aparença de la còrpora 
dels diversos habitants. 
Finalment, la metafísica. 
Mentre no ens puguem mirar 
el cervell, caldrà recórrer, 
treballar amb aquests mitjans 
i deixar d'una vegada 
la territorialitat 
i allò que hom diu la Història, 
que només han de servir 
de serventes molt suspectes. 
Per usar aquests instruments 
només cal escoltar el poble, 
que reté els trets distintius, 
tot i que no sap usar-los. 
Els poetes, al revés, 
disposant de saviesa, 
ho expliquen molt millor, 
malgrat que això no serveixi. 
 

Els treballs dels catalans
no contenen meravelles. 
El que és meravellós 
és l'instint d'aquesta tribu, 
que de forma persistent 
malda per suïcidar-se. 
 

El teatre és repugnant:
Primer: és un lloc gregari, 
quan això no cal, avui. 
Vanitós, és l'altre greuge. 
Malaurats els pobles que 
juguen molt a fer-se creure 
que té alguna utilitat, 
car s'ensorren ells mateixos. 
Kubrick vol dir això mateix, 
en el film ?ai las- ben últim. 
El teatre és repulsiu, 
el que hom diu teatre, ara. 
Molt ridícul, vanitós, 
és del tot intolerable. 
Facècies que no fan  
riure un negre. Les madones 
expandides fan com si. 
És millor d'anar a missa. 
 

El Teatre Nacional
de la plaça de les Glòries 
és el desencert més gran 
dut a terme a Barcelona 
en aquests darrers vint anys. 
Just podem aprofitar-lo 
-però això és voler molt- 
per tal d'indicar el malastre. 
 

El teatre no m'agrada:
si és lleig perquè ho és; 
si no ho és, perquè és teatre. 
 

El Tercer Món és dolent,
car serveix perquè a la tele 
no facin el menor esforç 
mentre duri. Un reportatge 
sobre negres o esquimals, 
sobre gossos o libèl.lules 
ja fa el fet. No cal fer res 
més. És inimaginable. 
 

Em degollo a l'escenari,
però el públic no m'entén... 
Ho sabia...! Preveient-ho, 
-per poder-ho repetir- 
m'he fet fer el raor de goma. 
 

-Em fa por tornar a veure't...
-Però si mai no m'has vist... 
-No pot ser... Jo que em pensava... 
-Ets un obsolet, del tot. 
No pots témer de no veure 
el que mai no ha existit. 
Barrufells com tu no en queden. 
-Continuo tenint por... 
-Tu ets un poruc d'ofici 
 

-Em va convidar a sopar.
-Tot concorda: ella volia... 
-Què volia? -No ho sé pas. 
-Tu no saps com van les coses. 
 

-Ens és lícit de pensar?
-A nosaltres, no, per ara. 
 

Ens trobem com l'any quaranta,
amb els alemanys manant 
cada cop amb més empenta. 
 

En tens ganes o no en tens...
-No ho sé... -Tocacampanes! 
Això es sap. Aquí el que passa 
és que ets un carallot 
dels més grossos... Au, fes via... 
 

Era locutor de ràdio.
He passat per mèrits propis 
a la televisió, 
on em basta una ganyota 
per fer caure qualsevol: 
fins al rei, li faig paüra. 
Ara: tot ho faig per bé. 
Els pagesos em veneren. 
Les mestresses més rebels 
ja no pensen pel seu compte: 
s'han retut al meu dictat. 
Avui dic, com per provar-m'ho, 
que tothom es farà ric 
i demà dic el contrari. 
Sempre em donen la raó. 
Ni els déus tenen més força. 
 

És al vol que és com es cacen
les ocelles, les millors, 
les molsudes, virolades. 
 

ÉS colló, en sentit estricte.
I vol ser-ho. En té tot dret. 
Vol morir com varen fer-lo. 
 

És damnatge que els poetes
tinguin tants versos dolents 
barrinant sense vergonya 
de l'amor o l'amistat 
-sentiments massa ordinaris, 
que figura que són alts-, 
i no com és de bo l’ànima. 
Feliçment, són molts el que 
en són lluny, de sucumbir-hi. 
 

És desvari de pensar
en cap resolució. 
Per què adobes la teulada, 
si fan figa els fonaments? 
És millor mudar de casa. 
 

És l'arrel de tots els mals,
la sociabilitat. 
Els cretins i les cretines 
en lloc de frenar l’impuls, 
el fomenten amb corrandes. 
És absurd de bufar al foc, 
quan haurien d'apagar-lo. 
Hi ha tanta passió 
per la gresca, i de tocar-se, 
que el mal no es curarà així. 
El remei: el tecnocosmos 
que serà la llibertat, 
definida, delejada, 
no viscuda per ningú 
en cap lloc o circumstància. 
 

És la sociologia
la ciència social, 
la pitjor de totes elles.  
 

És millor anar en dejú:
la fartesa és cosa asfíctica. 
 

-És millor dir que callar...?
-Sempre, sigui quina sigui 
la situació. Sí. 
-I si són animalades? 
-Deixa-ho córrer. Hom veurà. 
Ja ho diran les locutores. 
  
 

És millor: tenir la idea
o posar-se a treballar? 
Embriaga de tenir-la, 
i també de construir, 
recordant-la. De vegades, 
és possible de gaudir 
amb el càlcul, ell tot sol, 
o cavar sense un projecte... 
Ara bé: cal confessar: 
la dolçor sol produir-se 
quan no fem distinció 
entre l'una cosa i l'altra. 
 

¿És possible imaginar
un estat o dictadura 
mundial, dels coneguts  
-que són molt mediterranis: 
són els únics existents-? 
No. Això no serà possible, 
car la gregarietat 
ha fet muda molt pregona. 
El model americà 
no serà el que ens espera, 
car s'està modificant 
ell mateix, sense adonar-se'n. 
 

Es rebolca, assaciat,
i adquireix diners i fama. 
 

És sublim, car combat i
no vol res. És repropi. 
Les comares pensen que 
és això. És el més lògic. 
 

Està arran de aranejar
els vuitanta i carda encara. 
Fa vergonya entre els veïns, 
que voldrien estovar-lo. 
 

Estalvio i em faig ric:
no llegeixo cap gazeta. 
 

És tan gran l'enormitat
de ser homes que és bàmbol 
de parlar-ne com si fos 
un fet botànic curiós. 
Hi ha tres solucions: 
ser esclaus de déus cretins, 
fer-ne gran filosofia 
o passar a l'acció: 
que almenys puguem conèixer 
com és de debò el cap,  
no parar fins arribar-hi. 
 

És una societat
que és corrupta, de natura, 
és a dir, patriarcal. 
Fa pudor, però perdura. 
 

-És un orfe, de la guerra,
que no sap qui el va criar. 
-Pobre nen... -I què dius, ara? 
Això és avantatjós, 
fa mil anys i ho serà sempre. 
 

És un porc desgraciat:
just sap fer paradiàstoles. 
 

-És un pou de sapiència.
-Ja se la pot ficar al cul, 
que el té gros, com una vaca.  
 

Existeixen tres maneres
de sentir la coherència: 
les madones al mercat; 
la que hi ha en els projectes, 
personals o col.lectius; 
la que un té amb la seva ànima: 
costa més, car no sabem 
què farà d'aquí a mitja hora. 
Ara: és més embriagant 
que no pas les altres dues. 
 

Expressar els sentiments
des de sempre ha fet angúnia. 
Perquè en fa, hi fan plorar, 
a la tele, les madones. 
 

Fer novel.les, els qui en fan,
o bé són molt pobres d'ànima 
o els agrada viure esclaus 
de llurs míseres lligades. 
 

Fortitud és el que ens manca,
des de temps i molt de temps. 
Murriesa i continença, 
en tenim per a llogar, 
però això no s'escandalla. 
 

Fou batut fins a la mort,
amb les mans engrillonades. 
 

Gata maula, ploranera,
ho sé tot, m'ho han dit tot. 
No t'acostis més al porxo. 
Et conec. Amollaré 
aquests gossos, gran reputa! 
 

Guanyar espais de llibertat.
Sí, però ¿no fóra possible 
fer barratges i no haver 
de tornar cada vegada? 
 

Ha arrencat arbres i arbusts.
Ara hi té un glever ben aspre. 
 

Ha durat i durarà,
aquest vent que eixuga, eixorca. 
 

Han transmès en diferit
-perquè el poble no s'esveri- 
l'obra dita La unió 
fa la força, on s'explica 
l'episodi d'un poblat... 
En principi, és molt correcte, 
però falla, en algun punt... 
Jo diria que és a causa 
que la causa -l'enemic- 
hi és molt mal definida. 
Aleshores, la unió 
és un vici intolerable.  
 

Has cavat tota la clota
i no has trobat enlloc 
allò que buscaves. Para 
i pregunta’t si existeix 
o si és a l’altra banda. 
Considera-ho. Poden ser 
conseqüents ambdues coses. 
 

Ha tornat dels santuaris,
decebut amargament 
del comport de les fraresses, 
no de la corrupció, 
ans de llur perseverança. 
 

He fet créixer el cep amb giny.
Ja puc dir: tinc una parra. 
Els raïms són per sentir 
el brunzeig de les abelles. 
 

Hem entrat tots dins un somni.
I nosaltres, catalans, 
dins la recta que ens emporta, 
que serà la terminal. 
Era això el que delejàvem. 
 

He estat a sanaa, al yemen,
que és anar molt lluny avui. 
He trempat amb una mora. 
Ha estat un viatge curt, 
però ple d’experiències. 
 

Hem passat per quatre etapes:
De primer, ho sabíem tot. 
De segon: érem més savis. 
Aviat, vàrem dubtar. 
Ara torna la fermesa. 
 

Hem passat el segle vint.
Una vasta decadència 
objectiva va seguir 
a una vera Renaixença. 
Tot són tombes flamejants. 
És difícil de preveure 
com serem d'aquí a cent anys, 
què farem dintre del Canvi. 
¿Fins a on s'ha descompost 
el reglatge a terra nostra, 
des de fa només vint anys? 
 

Hem passat per quatre etapes.
de primer, ho sabíem tot. 
De segon, érem més savis. 
Aviat vàrem dubtar. 
Ara torna la fermesa. 
 

-He pecat, Déu, contra Vós.
-I com has tingut coratge? 
-Mira, ves… Fent un esforç, 
que no costa tant com diuen.  
[…] 
 

He trobat el paradís:
com els gossos, jec en terra. 
 

Hi ha dues classes d'homes:
uns que es creuen de poder 
explicar la seva vida 
a través dels incidents 
descriptibles, per exemple: 
vaig conèixer en Bernat, 
vaig suspendre aquell examen, 
vaig mudar-me a Sabadell, 
vaig parlar amb en Tarradelles, 
la xicota em va deixar… 
Em resulta una madeixa 
que els fa ser uns morts vivents. 
No cal dir que no somnien. 
I pitjor: malden perquè 
els fets siguin solidaris 
i menteixen amb l'atzar. 
I tot per xerrar amb els altres. 
N’hi ha d’altres, més valents, 
que aïllen les conteses 
i no volen contar res. 
Així tenen una idea 
més exacta de llur vida. 
Jo sóc un d'aquests que dic, 
sense cap biografia. 
 

Hi ha tres classes d’amor:
un, l'eròtic, que pren, rampinya; 
el segon, el “filial”,  
el dels pares, el que dóna; 
 i tercer: l'amor de tot, 
de les flors…, és a dir, l'àgape. 
No ho sabia. Ara ho sé 
i escriuré una novel.la. 
Serà un vell de seixanta anys  
que viurà totes tres fases… 
 

Hi ha tres fets repugnants:
l'art, que és una canallada 
-sobretot el del carrer-, 
sigui kitsch o ple d'astúcia; 
que no venguin cianur 
lliurement a les farmàcies 
i no sebre distingit 
entre "Amèrica" i Amèrica.  
 

Hom no és estult per manca
de recursos, de mitjans: 
és que és més satisfactori. 
 

Hom podria dir que no 
ha passat res, que la Terra 
és igual, que tot i tot 
és talment homologable, 
que només cal canviar 
el vestit de cada intèrpret 
de les obres dels autors 
i serveixen de primera 
per parlar del món d'avui. 
Un gitano és un gitano, 
un jueu és un jueu 
i l'amor és el de sempre. 
És un malentès molt greu 
que just portarà malures. 
 

I per què faig d’eremita
i no em deixo veure al bar? 
No sabria dir per què. 
Només sé que els beneficis 
són tan gràvids, garantits, 
que no tinc temps per pensar-hi. 
 

I per què faig d’eremita
i no em deixo veure al bar? 
No sabria dir per què. 
Només sé que els beneficis 
són tan gràvids, garantits, 
que no tinc temps per pensar-hi.