-Ja fa fosca. Au, anem.
-No podem anar a cap banda. 
 

Ja no es renta. Té les cebes
dins el cossi i no vol 
que la dona bugadegi, 
ni que sigui a camp obert. 
I en canvi xipolleja 
com un porc al bassiol 
del rasclum de l'emprivada. 
 

Ja que estic sotmès a regles
-els ronyons i el pensament-, 
l'objectiu del finalisme, 
cal buscar-lo, sense por. 
El de la intel.ligència 
és l'autodestrucció, 
si més no, fins avui dia. 
Totes les religions 
contenien el missatge 
d'anar al cel i esdevenir 
divinals, tal com els àngels. 
Déu hi és sobrer del tot: 
n'hi ha moltes que no en tenen. 
L'objectiu: fugir del cos, 
que ens fa ser esclaus tanoques.  
 

Ja no vaig als cementiris
Un diari em fa el mateix: 
tot és ple de morts que parlen. 
 

Ja són morts avui els llibres?
Totalment. També els films, que 
de fet foren la mateixa 
cosa. Què hem de fer? No fer 
res. Tampoc no mirar la tele. 
Què hem de fer, doncs? Descansar, 
i cansar-nos, proposar-nos 
de saber com pot ser l'ànima… 
 

Ja tinc el que freturava:
ja he après a no tractar 
amb bojors covardioses. 
 

Jo faig versos més adustos
que els avets entotsolats 
dins la neu de Pomerània. 
 

Jo ja tinc el gra al graner.
Ja pot ploure, pot desfer-se 
la tronada. 
Un airet tot obtundent 
ja llenega per la molsa.  
 

Jo, més que una processó
amb les Verges de la tribu, 
òbviament m'abelleix 
d'observar la polseguera 
que alça al lluny dins un solar 
sense esglais un caterpillar 
 

Jo no he trobat ningú
que em mostrés com un respecte. 
Si no hagués estat així, 
què collons respectarien? 
El que volen respectar. 
I a mi no m'abelliria. 
Per tant tot ha anat com cal: 
no he hagut de suportar-los. 
 

Jo puc dir animalades,
les que vulgui, no mirar 
prim. Mai no seran tan porques 
com les que he sentit dir 
a doll fet i beneïdes. 
 

Jo seré el darrer poeta
que ho faci en català. 
La cornella m'ho explica. 
 

Jo sóc jo i el meu context
és la més gran beneitura 
barrinada pels bimans, 
tant a Dormund com a Java. 
Jo just sóc el meu cervell. 
No hi ha cap circumstància: 
de primer, hi ha aquest fet, 
que és com és, com per ventura, 
sense res que l'ajudés: 
tot es produí de sobte. 
És la forma cerebral, 
la que impera i determina. 
Que venguem en un mercat 
o que el papa de Polònia 
digui grans procacitats  
no afecta la nostra ànima. 
Pitjor són encara i molt 
les jugueres psicològiques, 
sobretot dels parisencs. 
Que una tribu d'Indonèsia 
balli o begui a galet 
no hauria d'immutar-nos. 
El més raonable és  
ruminar que no és l'àmbit, 
o bé els fets materials 
el que explica la conducta 
ans el fet que en un moment 
el cervell donà la passa, 
ell mateix. L'exterior, 
qualsevol ?el gel, la pluja- 
compta poc, potser ni res. 
És aquest salt el que obliga 
a trobar amortidors. 
Ni el llenguatge ni les dones 
no fan res. I tots busquem 
un exterior plausible. 
En aquest sentit, tant m'és 
de parlar de grans miracles 
com de masses i de Marx. 
La malura és dins de l'ànima: 
de les noies i dels vells, 
dels infants i dels nadons, 
i dels altres que han de nèixer. 
El meu cas és exemplar: 
malgrat tots els mísers canvis 
a què m'he trobat sotmès,  
reconec que la meva ànima 
no ha canviat un pèl: 
podria ser l'arquitecte 
primer de Tutankamon 
i el meu jo seria idèntic. 
Bé caldria revisar 
el fardatge que ens ofega. 
Abelleix de poder dir 
que en condicions idònies 
les tortugues i els coiots 
I també els orangutans, 
es sotmeten a les regles 
de Charles Darwin. Ruminar 
que els humans són com l'epíleg, 
el final, d'aquest procés 
és voler córrer molt massa. 
No som pas el resultat 
d'un progrés afable, simple. 
Pensar així és corcuitós, 
apressat i no gens congru, 
hom diria parisenc. 
El cervell és el producte 
d'una gran commoció 
ignorada, indemostrable,  
com, fa poc, la que extirpà 
aquells rèptils del cretaci. 
El concepte no existeix, 
si més no, entre els scholars. 
Del cervell, no en sabem res. 
Allò que en sabem és una 
part ben fútil: el comport 
en estat de consciència 
o forçat pels marginals, 
just la part més matussera, 
la que excita els grans pillets, 
el que hom diu psiquiatres. 
Fins i tot en aquest camp 
-a part dels sants, dels bojos. 
n’hi ha mil, mal coneguts: 
per exemple, el metafísic, 
que pot prendre mil models. 
El comport suprem: els somnis 
tampoc no ens fa astorar: 
preferim anar a la Lluna. 
Mentre no es miri així 
no entendrem el mecanisme. 
Mentre no es pugui desfer 
-avui és del tot possible- 
peça a peça i registrar 
el que fa, tot són rucades, 
confegides pels tomanys. 
És mania teològica 
proclamar que tot fa u, 
que nosaltres amb la resta 
de les coses som un bloc, 
gloriós, immillorable 
que ens trobam al capdamunt, 
embriacs de tanta ufana. 
El cert és tot l'oposat. 
Tot és fet de grans catàstrofes: 
la més gran: el cervell sol, 
que es feu gros, enorme, 
i restà immobilitzat, 
no sabem per quina causa. 
D'aquí, la complexitat. 
Cal dir que la intel.ligència 
és només un dels treballs, 
al costat d'altres productes, 
com els somnis ?és un cas-, 
ignorats, com altres feines, 
que el cervell perfà amb rigor. 
Partint de la teoria 
que el cervell és el mateix, 
des de fa cent mil mil.lenis, 
i que funciona igual, 
cal donar-li confiança. 
Ell faria d'allò més. 
Som nosaltres, els culpables. 
El gust de parasitar 
i emprenyar-nos uns als altres 
és allò que ens ha defès 
de tenir més coherència.  
[…] 
El que cal és aturar-se, 
però no ho farem mai. 
Serà la tecnologia 
que ens farà rectificar. 
Per tant, no li posem traves, 
embrutits en el pecat, 
i deixem que s’expandeixi.  
Els humans, la gent corrent, 
allò que tenim idèntic 
ho tenim tan amagat 
que no compta per tractar-nos: 
és allò que ens observem, 
com els ulls o la titola, 
fins i tot, els pensaments,  
que també són ben visibles, 
el que rutlla i regeix 
de manera inútil, vana. 
Tot serà un malentès, 
mentre no entrem dins l’ànima 
és a dir: dins el cervell, 
oblidant jocs psicològics. 
[...] 
El reeiximent seria  
descobrir i dominar 
el secret de l'estultícia. 
La solució no és 
augmentar, fer més escoles. 
El camí és explorar 
el cervell de tal manera 
que les suposicions 
ja no siguin més possibles, 
tot creant un aparell 
que permeti filmar els somnis, 
per exemple, i a l'abast 
de la gent, car la casset, 
carregada cada nit, 
prou que substituiria 
instructors agosarats 
ia ltres savis furiosos 
com en Freud o Wittgenstein.  
Les mestresses, lentament, 
no dirien beneitures. 
Això fóra el primer pas, 
car després tothom podria 
retocar al monitor 
les neurones, la memòria... 
Just caldria connectar 
el cervell amb un computer. 
 

Jo sóc un dels animals,
no classificats encara, 
en perill d'extinció. 
Fóra llàstima de perdre'm.  
 

Jo suprimiria el sexe,
just perquè és fet servir 
per usar-lo contra els altres 
i dir bestieses grans. 
És objecte innecessari. 
 

Jo te contaré una història
que et farà glaçar els collons, 
si en tens, tros de bandarra. 
 

Jo tinc la sensació
d’habitar aquella garjola, 
la mateixa, del passat. 
Menys visibles, els esbirros, 
ho són més els locutors, 
que han crescut en cretinesa. 
És difícil no passar 
un sol dia sense rebre 
xiribecs en llocs que abans 
eren uns ferms santuaris. 
 

Jo tinc molt de fil a tòrcer,
abans de poder arribar. 
Tanmateix, sé que puc fer-ho. 
 

Jo treballo tot el dia:
ara canto, ara bec 
o somnio discrets somnis, 
els tendrums ben estovats... 
Què m'importa que els pagesos 
no comprenguin uns treballs 
tan amens i necessaris 
i m'acusin de gandul! 
I no saben el que diuen, 
puix que es cansen amb els llurs... 
Bé que ho diuen i s'exclamen: 
invectiven la llur sort, 
com a serfs sense remença. 
 

Jo voldria fer-li mal,
o, millor, assassinar-la. 
Què hi hagi altre remei, 
és mentida ben podrida. 
 

Just tinc dues certituds:
m’orienten en el dubte: 
una és: sóc immortal; 
l’altra: els altres no existeixen. 
Em consola de saber 
que els cretins no ho poden creure. 

La boirina del desert,
la duc sempre a la butxaca, 
per quan haig d’anar a comprar, 
caminant, amb les comares. 
 

La brutor en què ens trobem, 
que ens amara de continu, 
¿és possible fer si com 
no existís o fos altra 
cosa diferent, no res 
de com diuen les gazetes?  
Malgrat sigui sorprenent, 
és possible, de vegades. 
cada dia, és dir molt... 
És així com són les coses. 
 

La brutor que s'adhereix
caminant, durant el dia 
es desfà durant la nit 
trenant somnis i trenant-los. 
 

La cançó era idiota
i el cantant era molt lleig. 
L’alcaldessa s’ho mirava. 
 

La comunicació
sempre és volenterosa, 
o, diguem, contractual. 
La comunicació 
entre dos homes o dones 
és un número de circ, 
és un acte d'equilibri. 
Ambdós tenen la fe cega 
de pensar que cadascú 
veu idèntic el que passa. 
La comunicació 
avui no sols és inútil, 
ans perversa i causant 
de desordres patològics. 
La globalització 
ha permès substituir-la. 
Aquell xiuxiueig d'antany, 
llavors era necessari, 
com ho eren els cavalls 
que servien l'estafeta. 
Avui és exterior 
i les noies són més lliures. 
Ha estat un descans guanyat, 
observable en els congèneres. 
 

La deforestació
avui dia causa estralls. 
Per exemple, els animals 
ja no troben aixopluc 
-com els tigres que hi ha a l'Índia-. 
Jo faria no sé què 
per salvar aquestes espècies.  
 

La defunció és greu,
però un acte tolerable, 
fins i tot, convenient. 
És pitjor tenir mamelles 
i pensar. El desgavell 
que això crea, ultrapassa 
la imaginació, 
malgrat que ningú no ho digui. 
 

La deixebla enraonada
considera inescaient 
que a l'església hom parli d'ella. 
Ha jurat que matarà 
el mossèn que de la trona 
deixa anar detraccions. 
 

La densitat de discursos
produïts arran de tot 
prou indiquen que el llenguatge 
ja no té cap funció. 
 

La familiaritat
és perversa perquè crea 
una forma de plaer. 
La misèria no ho seria 
si no produís també, 
tant aquí com a Cambodja, 
una forta addicció. 
Cal sortir d’ambdues coses. 
La familiaritat 
és causant de mants desastres, 
personals i generals. 
Els més greus són els polítics. 
Procurar que un capitost 
sigui com de la família 
és total perdició. 
Un tirà és preferible 
per un poble que no pas 
un cabdill que orina a l’hora. 
 

La felicitat bé rau
a escriure aquests poemes, 
a les dotze de la nit, 
que és quan veig els japonesos. 
 

La gent fa la diferència:
l'objectiu i el destí: 
volenter - inexorable. 
No fem la distinció, 
car són intercanviables. 
Tothom té un objectiu 
immanent, que l'arrossega, 
hegemònic, dominant, 
per raons clares o no, 
raonables o bé folles. 
Objectiu i paradís 
són sinònims d'una peça.  
El que ens duu a la santedat: 
acomplir amb el projecte, 
la qual cosa fa pensar 
que aquells qui l'aconseguiren 
ja de joves, han estat 
sants feliços i anònims, 
i no diuen "Sóc feliç" 
perquè en són sense adonar-se'n. 
Malgrat que la plenitud 
sembli ser més duradora  
que no la felicitat, 
cal pensar que les petites 
felicitats són també 
plenituds més petitones. 
Santedat i paradís... 
Cal dir: la topografia 
d'aquests llocs és ben igual 
a la de la plenitud. 
El meu era ser ermità. 
Hi he reeixit just ara. 
He tardat uns seixanta anys. 
L'explic més satisfactori: 
el defalt d'habilior, 
el destret de la urgència  
i ser massa confiat. 
Tots tres fets, obrant alhora, 
han fet que trobés uns llocs 
no idonis, invisibles. 
Ara sóc al paradís, 
i a més tinc la saviesa 
per poder de defensar-lo.  
De fet, és ben bé el mateix 
que tenia a la infantesa. 
Al primer era feliç 
car la terra era santa: 
ara jo hi he esdevingut. 
El plaer i la faustesa 
i també la plenitud 
no s'exclouen gens ni mica 
i inexorablement 
es generen uns als altres 
i s'alternen en el lloc. 
La faustesa és geogràfica. 
Aquest paradís d'avui 
consisteix en una casa, 
construïda al vint-i-nou. 
Tot plegat: setanta metres, 
dividia en deu espais, 
cadascun tancat amb porta, 
d'una fusta de dos deu 
i zero setanta, ample. 
L'inquilí anterior, 
que s'hi va passar la vida, 
les va obrir i tancar durant 
quaranta anys, sense adonar-se'n. 
Jo n'he tretes només tres, 
per considerar el fenomen. 
I agrair als americans 
el permís per poder treure-les 
i justificar el rebuig 
d'aquells qui n'hi afegeixen, 
com són ara els parisencs. 
Al primer, res no hi era 
sollat o contaminat: 
ni corrent ni automòbils. 
Tot sincrònic amb el sol 
o el belar de les ovelles. 
Tot hi era tan dolç, tou, 
que no vaig enderiar-me 
per saber-ne el reglament 
o el fi d'aquelles coses. 
L'únic artifició: 
el carbur amb què enceníem 
els llums, per anar a collir 
caragols, les nits plujoses. 
I només un cabasset, 
car aquestes criatures 
eren par de l'aliment 
o dieta equilibrada. 
No cal dir que aquestes nits 
eren embriagadores. 
Entre els animals nocturns, 
no cal dir que eren les òlibes. 
Llurs xisclets intemporals 
et glaçaven la sang, l'ànima. 
La tornada pels camins 
era llarga, pesant, trista. 
Per a mi el meu paradís 
era el que tocava ésser: 
la civilització. 
Cada pam o tros de terra, 
un declivi en el terreny, 
cada pedra havia estat 
repensada mil vegades 
pels ancestres més remots. 
Cada garrofer creixia 
i aombrava en un lloc 
on s'havia previst que 
hom freturaria ajeure's 
una estona sota els brancs. 
Les figueres s'escampaven 
segons quan fruitaven i 
segons la mena de fruites, 
per tal que hom es pogués 
afartar sense por al tedi. 
Fins entrada la tardor, 
era festa cada dia. 
El treball no era això, 
la suor tampoc no n'era. 
Res no hi era forçat 
ni sotmès a càlculs tèrbols. 
No sabíem res del temps: 
no teníem cap rellotge. 
No estàvem obsedits 
com hi estaren els egipcis, 
pendents sempre d'aquell riu, 
de natura turmentada. 
Allí no calia ser 
tolerant, car tot hi era 
tolerable i abundant, 
sempre dins d'una mesura 
perquè mai no esdevingués 
tediós per cap concepte. 
Un exemple: l'aigua no 
hi era demesiada, 
com potser en forma de riu 
ni tampoc om de fontana. 
Hi havia una deu 
soterrada. La traïa 
la ufana d'un hortet, 
amb aquelles tomaqueres 
que esclataven amb joiells, 
on els raigs s'hi reflectien 
de costat, a sol ixent; 
o amb aquelles patateres, 
que amagaven llur secrets. 
Jo, verdures com aquelles, 
no les he trobat mai més. 
I menys a la Boqueria. 
I no era aigua, la mar? 
És difícil d'explicar: 
no era aigua: era un lloc, 
quedava a uns deu quilòmetres. 
Hi anàvem un cop l'any, 
com qui va a un santuari. 
La peregrinació 
era el fet de més alçada, 
l'absolut meravellós: 
El viatge era de nit 
i calia preparar-se 
de queviures i menjar 
per la bèstia que ens hi duia. 
Aquest lloc tenia molts 
atractius, a part de l'aigua: 
hom podia veure els rics 
concentrats. Eren uns éssers 
tan distints i tan distants 
que no feien ni enveja 
ni animadversió, 
només estupor, sorpresa. 
Tot continuava igual, 
car no els veia responsables 
d'allò que era l'infern, 
és a dir: fora de casa. 
Era la informació. 
I talment les lleis fonètiques, 
que regulen els parlars, 
les lleis de la saviesa 
senyoregen el comport 
de les tribus o comunes. 
Qui sap més és més senyor. 
Així, doncs, aquell sistema 
era més complex del que  
hom podia imaginar-se: 
una noia, un mossèn, 
un cadàver o la Mare 
de Déu, un jueu, un ric 
figurava que no eren 
allò que, maldestrament, 
jo copsava a simple vista. 
Aquest gran descobriment 
fou com una embriaguesa, 
que durà molt poc de temps, 
car vaig perdre la innocència 
i tota afectivitat 
mantinguda amb aquests éssers. 
Un exemple feridor: 
Al camí de casa a escola, 
molt estret i flanquejat 
per parets d'un o dos metres, 
els pagesos, afanyats, 
m'aturaven i volien 
saber més intimitats 
de la marxa dels negocis. 
Jo saltava la paret, 
agotnat, fins que passaven, 
però d'altres, més astuts, 
s'amagaven ells mateixos 
i saltaven d'improvís.  
L'escomesa era manyaga. 
Jo tenia prohibit 
de dir res: no contestava. 
Em deixaven que marxés,  
decebuts, i m'insultaven. 
El camí era l'emboc 
de l'infern, que era l'escola. 
Això hauria estat no res, 
si no hi hagués hagut la guerra, 
que va fer un gran blackout. 
No havien caigut bombes, 
hom no havia disparat, 
cap dany en els edificis. 
Tanmateix, una foscor, 
que ningú mai no citava, 
s'escampava, arreu, pertot. 
Els pagesos que em miraven 
coneixien el passat. 
Les resultes: el silenci. 
Tot i així, vaig deduir 
elements de la catàstrofe, 
malgrat que molt aïllats. 
La tieta ploricava 
per un fill mort en el front. 
Però a on i en quina guerra? 
Hi havia un regiment, 
que els diumenges, a la missa, 
abaixaven els fusells. 
Cap al.lusió a cap guerra. 
Era un fet irrellevant 
com la plaça amb les verdures. 
Tot: calmós, bonhomiós, 
tret l'extrema violència 
del comport relacional 
molt semblant a la d'un poble 
de Polònia als anys vint. 
Que a l'escola hi hagués un mestre 
que parlés llenguatge estrany 
no em feria gens ni mica. 
El que sí em feia terror 
eren els primers vinyòvols 
forasters, car, d'amagat, 
hom parlava ja dels maquis. 
Jo els vaig identificar 
amb els nous serfs de la gleva.  
 

La Història s'ha acabat, 
per raons altament òbvies. 
La Història freturà 
que els humans protagonistes 
convivissin molt a prop, 
més ben dir, un damunt l'altre; 
no com ara, on cadascú 
viu a milles de distància. 
La comunicació 
no és ni de molt sagrada,  
com ho era en el meu temps. 
No ha estat cap malifeta, 
ans tothom va més lleuger. 
Si encara es compra llibres, 
no hi busca cap saber, 
car de fet sap prou i massa. 
La Història s'ha acabat. 
Ara en comencem una altra. 
 

La Història s'ha fet plana.
La globalització. 
Internet té la seqüela 
de fer més toixa la gent, 
però, en canvi, és promesa 
d'augmentar l'avorriment, 
que serà intolerable, 
i hom voldrà mirar el cervell 
per sortir de la misèria. 
 

La immortalitat no
era un fet innocent, noble. 
A través d'aquest regal, 
pertanyia a la comuna. 
L'espiritualitat, 
per tant, és la gran batalla 
per a l'alliberament 
d'aquest odiós servatge. 
 

La infantesa dura massa,
i és temps suficient 
per fer prendre males jeies 
a les mares, car després 
llur mirada de les coses  
és errònia per complet. 
Un infant ja és un home. 
La feblesa és el que fa  
que perfaci beneitures. 
D'aquí ve l'arrel del mal, 
el que causa tants malastres. 
Un humà, nascut adult, 
bé podria prescindir-ne, 
de les mares. Jo ho he fet 
i no puc comptar les gangues. 
 

L’aire tebi del capvespre
em dissipa el pensament 
de matar-li les gallines, 
al bosquer, que s’encongeix 
en veient la lleugeria 
amb què gambo pel llenyer. 
Ho faré un altre dia. 
 

L'afer de la poesia
no és dir què passa al bar 
o el que passa a l'oficina 
de l'alcalde corromput; 
ni tampoc l'astronomia 
o les noies o els vellards. 
L'afer de la poesia 
és contar el reglament 
que regeix aquestes formes. 
 

La florista no és maca.
Si hi vaig, és perquè no 
en tinc d'altra. És damnatge. 
 

L'alegria de fer el mal
és tan pròpia de l'ésser, 
que els humans han produït 
el bé i altres succedanis 
per poder de practicar 
el mal més a consciència. 
 

La matèria es descompon
en tres classes de matèries: 
la natura, en general, 
-des d'un àtom a una aranya-; 
els productes del cervell  
en estat de consciència 
i els somnis. No cal dir 
que és la part de la matèria 
de més vàlua, molt més 
que no pas les altres dues.  
[...] 
Les maneres d'expressar-se 
del cervell són diferents. 
Una d'elles són els somnis, 
que és de molt la més brillant, 
rica i consoladora. 
Després ve la de carrer, 
que és estulta sistemàtica, 
idèntica a tot el món 
-la dels pobres i dels rics 
la dels mascles i les dones-, 
la que entenen els mossens 
i també els psiquiatres. 
Té la gràcia d'encabir 
tot el que pot encabir-se. 
El cervell juga amb imatges: 
d'aquí la diversitat. 
Altra forma de discurs 
és el que hom diu científic, 
mentre just digui el que cal. 
Les novel.les no són lícites,  
ni els contes. Els guions 
són permesos si sostenen 
les imatges en els films 
que no siguin tediosos. 
Els relats són del passat, 
quan un carro era un carro 
i una flor era una flor. 
I podrien tornar a ser-ho, 
si poguéssim netejar 
el cervell i ajustar-lo. 
Si no passa això que dic, 
són brutor reaccionària.  
L'objectiu de suprimir 
almanacs i calendaris 
no és tan desassenyat. 
Quan cada home sigui un home, 
podrà viure i no saber 
en quin dia cau un dia 
i podrà passar Nadal 
sense que res no el pertorbi. 
Calcular el temps que hom perd 
amb aquestes bajanades 
fóra tasca més urgent 
que fer viure un que té càncer, 
que també és molt tomany. 
Això no serà possible 
mentrestant que no puguem, 
cadascú a la seva cambra, 
de jugar amb el cervell, 
que serà un major esbarjo. 
L'objectivització 
és la font de la misèria, 
però la necessitem, 
el cervell en té fretura. 
Fins avui ha estat així. 
La pitjor és la de l'altri. 
Hi ha moltes variants: 
un nadó per una dona 
o trobar-nos sexuats 
són les mostres més preclares. 
L'explotació, l'abús, 
no podran ser evitables, 
si, primer, no resolem 
el problema de fer lliure  
el cervell. És ben en va 
de distreure'l amb objectes 
com la música o un guió 
de cinema. Els anys trenta 
són com són perquè va ser 
el final d'aquesta etapa 
de la gregarietat: 
l'absolut abús de l'altri. 
[...] 
Cal dir que la gent corrent, 
la que dorm i no somnia, 
no viu contradiccions: 
les arregla així que surten. 
[...] 
Què és l'ànima, no la ment? 
És la part adamantina 
i petita del cervell. 
Del tot immodificable. 
Mai no fa cap pacció 
amb les dites de les mares. 
Té una vida independent 
de la resta de les peces. 
Es revela mitjançant 
els records d'unes imatges, 
paisatges i olors..., 
que no tenen una vàlua  
per poder significar 
sentiments, esgarrifances, 
menys res de libidinós... 
Apareixen pel seu compte 
en les situacions 
totalment imprevisibles, 
quan seiem en el carrer. 
I no són comunicables, 
car un interlocutor 
no podria situar-les 
[...] 
Composar el nostre cervell 
és el que cal per guarir-nos. 
Si l'amor, en els humans, 
crea interès, desfici, 
és precisament perquè 
és un fet contra natura: 
és fugida per driblar 
el cervell impertorbable. 
[...] Cal pensar 
que els cervells de tots els homes 
són idèntics i per tant 
bastaria d'activar-los 
des de dintre i tothom 
fóra un geni. La ciència 
convindria que hi pensés 
i enlloc de tractar el càncer, 
remenés per dintre l'ànima, 
bandegés tots els psicòlegs. 
 

L’amenaça cristiana
s’ha acabat, car va ser fruit 
purament de conjuntures. 
Tanmateix, respon a un tic: 
fóra estult de menystenir-lo. 
 

La més gran experiència
d'un humà o dels humans, 
fa mils d'anys i avui encara, 
és el desarrelament. 
És, sens dubte, la més gràvida. 
Emigrants i exiliats 
han vist créixer llur estima. 
No cal dir que hi ha mil 
variants de nomadisme. 
 

La natura té un discurs,
però jo en tinc un altre. 
Què puc fer? Com? -No hi fa res. 
No s'adiuen? Són maneres  
de mirar-s'ho. Això a part, 
pots conviure-hi. Fes la prova. 
 

La necessitat del ritus
sembla que era un atifell 
obligat, indispensable. 
L’hem perdut, sortosament. 
Resten restes cridaneres, 
que no ens han de fer errar. 
El món ja ha après a moure’s 
sense aquest tapaforats, 
sense aquesta immunda pròtesi. 
 

La part fosca dels humans.
No hi ha fosca: seria 
massa clar que hi hagués 
parts. És una sola cosa.  
 

La política lingüística
ha estat un fracàs buscat 
car l’efecte ha estat contrari: 
els que l’havien après 
han tornat a reciclar-se. 
Parlar avui en català, 
a l’Eixample, és menyspreable, 
car els nostres enemics 
han vist clar que basta i sobra 
parlar alt, alçar la veu, 
i hom canvia de llenguatge. 
El missatge ha estat ben clar: 
podem perdre l’idioma 
i de fet no perdrem res: 
un record de la família. 
L’important: tirar endavant 
no fer el ruc amb ximpleries.  
 

La política millor,
al present, consistiria 
a dir tota veritat, 
insistir-hi, encara que 
pot semblar innecessari. 
És erroni no parlar 
més que d'uns punts, com la sida. 
 

L'aprenentatge. Provar
El que hi ha és tirania. 
Claudicar al que existeix, 
per ruquesa, és gran vergonya. 
Només cal accelerar 
la crescuda. ¿Qui pot dir-nos 
que un clònic fet adult 
no aprendria en molts pocs dies 
el que un nen aprèn amb anys? 
No n'hem fet la menor prova. 
Suprimir els anys cretins: 
aquesta és la fita clara: 
i les dones i els nens, 
els mossens i les novel.les, 
sobretot els serials. 
No sabem com sortiria, 
però no pitjor que avui. 
Restarien malalties, 
però les que hem suprimit 
donen dret a comprovar-ho. 
No hi haurien delinqüents 
i menys criminals de guerra. 
No hi hauria el Tercer Món  
i els vells es suïcidarien. 
No queixar-se i córrer el risc. 
Beneïts, els escocesos! 
 

La redifinició
de "tabú" consistiria: 
Com més i evident 
és un fet o una cosa, 
més s'evita de parlar-ne. 
Un d'ells: l'educació 
En concret: ningú no mota 
que un nadó ja ho sap tot 
i el que troba són obstacles, 
i les mares no en són pas 
les causants, car es limiten 
a labor d'assistentat. 
El mal ve de la comuna. 
 

La revolució rau
a poder filmar els somnis. 
[...] 
L'objectiu és filmar els somnis, 
no buscar arrapaments. 
Ja no cal la mescalina, 
els concerts, les obres d'art. 
Acceptar el capitalisme 
perquè faci ell mateix 
el pas revolucionari. 
[...] 
 

L'assistència social
sent terror quan li proposen 
que els xicots visquin tot sols, 
cadascun en un estudi. 
Ella vol que visquin junts, 
formin bandes, delinqueixin, 
perquè tornin socials 
i s'uneixin amb xicotes. 
 

L'audiovisual, ara
és, segur, molt repugnant. 
No hi ha el menor dubte, 
si, però se'n pot fugir. 
El d'antany potser no n'era 
tant, però era pitjor: 
t'esclafava fins a límits 
que, fins jo, no sóc capaç 
d'explicar-los. Em fan riure 
aquests savis matussers 
que no en diuen sinó gràcies. 
Colla de bergants cretins, 
molt més repugnants encara! 
[...]  
 

L'embalum de les idees
-si és que hom pot dir-ne així- 
és allò que dificulta 
d'actuar correctament 
o d'actuar. Les idees, 
hom hauria de poder 
revisar-les cada dia. 
 

L'error d'un americà
és visible i perdonable. 
El que no en té cap ni un: 
imitar-lo, repetir-lo. 
 

Les consideracions
que cal fer sobre Alemanya: 
s'espandeix i crea slums 
fora del seu territori. 
A Mallorca n'hi ha un, 
el més important d'Europa. 
 

Les idees en vigor
només tenen el propòsit 
d'obligar-nos a cardar 
o bé a reproduir-nos. 
El remei per domenyar 
la gregarietat dèspota 
és aprendre a estar tot sols. 
És la regla més senzilla. 
 

Les maneres d’acostar-se
al que és són tres i prou: 
una és usant idees; 
una altra és considerar 
els productes en directe; 
la tercera és el que hom diu 
poesia. La primera 
ha acabat en un no res, 
car permet escriure llibres: 
teories i tractats; 
la segona és molt bona, 
però cal saber mirar; 
la tercera és la més pràctica, 
la que hi toca més, de molt, 
des de tots els punts de vista. 
 

L'espiritualitat
consisteix a obrir portes, 
no a fer contorsions 
en el circ o als monestirs. 
 

Li degota tant la pixa
com el nas. I no sap què, 
de primer, ha d'eixugar-se. 
 

L’important ¿és barallar-se?
No, per Déu. Allò que val 
és haver guanyat, a l’hora. 
Avui, prou que ens barallem. 
La Batalla, la vam perdre. 
 

L'important és dir "marrano"
-en tot cas, ésser el primer-. 
I la resta és feina feta. 
 

L’infinit no m’és cap boga:
jo mateix sóc l’infinit, 
en sentit tècnic i d’altres. 
 

Llei i ordre és el que impera
al meu cau. Jo no hi faig res, 
però cap de les consoles 
no es mouria, mai de mai, 
menys les copes o bé els gerros, 
sense el meu permís exprés. 
Ara bé: quan vaig a la plaça, 
tots es muden cap al lloc 
que fa temps que cobejaven. 
De tornada, estan quiets, 
però tot com jo volia. 
 

Llesca-ho prim i així tothom
podrà heure un tros de menja. 
 

L'únic que és racional
és el que tenim al crani. 
Allò que és exterior, 
allò que en diem la vida 
és confusió banal: 
les religions, les guerres, 
el tropell dels sentiments, 
els capteniments, les tribus, 
els preceptes i l'amor, 
els llenguatges i les ganes, 
els estults i els assassins, 
els vellards i les madones, 
la luxúria, els infantons, 
els pintors i els arquitectes 
poden ser el que vulguin ser, 
però no tenen excusa: 
són desesperació 
lletja i trista i miserable. 
 

L'uniforme inic dels guàrdies
no ens fa por. Mai no ens n'ha fet. 
És un tort, perquè caldria.