Tot just acabà de fènyer en el ribell la pasta,
de la butxada del davantal de cànyom
se va treure el gatzoll, que sempre duia damunt.
Va fer dues races de pa. Tenien el forn empotrat
al frontis de les cases. Na Prous Amaranta
de ca ses Ermessens no l'emprava, se veia: costum de rebesavis.
na Prous havia per malnom Xoroia
i, primer, va fer el pa per als homes de ca seva.
Tot d'una que en tingué les peces fetes
i a punt de pastora mia, rodones però no gaire,
gropelludes fern, en les quals jus es veia
la idea de que el pa de pagès té la tirada
cap a la Cosa del costum rodó,
va posar els pans sobre el trespol de pedra
malplana del corral. Els pans es coïen
entre el sol i lloses calcigades com a solada de forn.

De sol, en feia, d'aquell que socarra
el cul a les llebres; calcigava, calcigava
tot el que trobava. "El sol no creu en les llàgrimes,
però fa plorar." La vella de ca nostra ho diu
al meu vell, que just m'és tingut a mi,
el carall de mal any que jo sóc,
com és barrín la Cosa de fer cria,
veig més clar que un llum que, entre la verga i el cony  
hi ha tot el que no es sap,  
i no hi manca res del que hi ha... 

Dins el ribell de pastar, però, Na Prous Xoroia  
va deixar una escapció de pa. Digué: "no miris,  
si et fa assumpte; són els sagraments de la terra,  
que les dones han de perllongar i conservar aferradissa,  
a fi que a la terra l'herba sigui immortal".  
El sol queia tal i com argent viu.  
L'aire, que en aquella terra es deia el cel,  
estava encès i era blanc com a forn de fer vidre.  
Madò Prous Amaranta de Ca Ses Ermessens  
se va aixecar els enagos fins al regal de la cuixa.  
Del pastó deixat a part dins el ribell,  
en va fer un llonguet, de la llargària d'un peu de dona.  
L'embolicà dins una fulla de tabac de pota  
i el s'enfornà dins el cony. Esperà  
a la gotzó, una estona, després el tragué cuit.  
Ningú li feu cap pregunta. Ella, però, els digué:  
"El panet cuit dins la bavor dels meus alendes  
és per menjar-me'l, a fi que la terra,  
que continua fent civada i mestais,  
vulgui continuar essent en mi dona aferradissa".