El carrer era Carrer de l'Enguixada. 
En Daniel passava pel  Carrer de l'Enguixada. 
Va veure Na Xesca, fembra i, malgrat tot, dona, 
que seia darrer el Vidre de caseva. 
El fill de Na Prous Boneta hi va entrar, per les bones 
cares de pedreny jovençà. 
En Daniel obrí la vidriera, com per escometre's, 
a si mateix en els desset anys de sa còrpora, i "hola", 
"hola. ¿Volies qualque cosa?", "Entrar. T'he vist darrera els vidres": 

"¿Entres a totes les cases on veus una al.lota que fa jersei?", 
"T'he vist, a tu, asseguda, darrere els Vidres", 
"I has entrat", "He entrat...", 
"¿Et feia il.lusió?", "No. N'he tingut ganes. Me n'han agafat ganes. 

D'Il.lusió, just en fan les coses que no existeixen. 
Tu existeixes", "I Tu, ¿existeixes?", 
"Això, ets Tu qui ho ha de dir...", 
"Què noms, si no és massa preguntera?", "Jo sóc dit En Daniel, 
i també sóc el pubil de Na Prous. Haig per nom Daniel, 
¿I tu?", "Jo, no", "¿Ets Na Xesca?", 
"No. M'ho diuen. ¿Tu?", "Jo sóc Daniel, 
quan m'ho diuen també en sóc. Tu ets trista. Per això, 
et diuen guapa, guapona. 
Et cerquen trista i te troben guapa. 
Dir coses, que no són necessàries és el mal. 
Les paraules són un felló discurs empernat 
a ser trascendental, perquè tant el pern com la femella 
fan estar les persones i els fets aturats. 
Hom ha de parlar just per preguntar. 
La resposta, però, no ha de ser mai en paraula; 
llavors neix la vergonyant lentitud, la justícia de carro, 
la prudència de carro de roda Plena, 
mentre de bell nou la lentitud, que fa perols, 
és l'espai cançoner, on la mentida i la tradició compareixen", 
"Amb les paraules, fas tremolor, xaval. Tremolar és dolent", 
"Just és dolent el que no existeix. El mal més emmaleït 
és fer existir una cosa que no vol existir. 
¿Desitges això de mi?".