Verdegen encara aquells camps 
i duren aquelles arbredes 
i damunt del mateix atzur 
es retalles les meves muntanyes. 
Allí les pedres invoquen sempre 
la pluja difícil, la pluja blava 
que ve de tu, cadena clara, 
serra, plaer, claror meva! 
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls 
i que em fa tremolar quan et recordo! 
Ara els jardins hi són com músiques 
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent. 
El cor de la tardor ja s'hi marceix, 
concertat amb fumeres delicades. 
I les herbes es cremen a turons 
de cacera, entre somnis de setembre 
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu, 
com en la nit les flames a la fosca.