Pensà: la mentida és la més gran veritat del món.
Tot d'una destrià que la natura era l'única 
veritat de la Terra. Recolzat a l'àmpit en finestra,
la bruna mà a la galta color de pa d'ordi,
mirava amb olivats ulls de morenor cansada
els sementers on, de verdes que eren, les civades anaven blaves,
els garrovers de brancam negrenc,
i amb la flor que s'amaga de ser flor,
les figueres amb el rotllo ample com una clastra,
les tanques de favars, tan esquitxats de roselles,
que semblaven de roba d'indiana.

De cua d'ull mirà la sala color de rosa portuguès:
N'Irene Picany, sa dona i femella, feia
punt de creueta al tambor i cara niala,
asseguda a les ombres d'un racó. Arran d'ella,
el nen jugava amb bolls de vidre, reia tot sol
amb els bolls que topaven, dringaven pel trespol
de llicorella.

De perfil va sentir, sense ensumar
l'olor rodona de l'alfabreguera
verda arran del tambor color canyella,
on apagat l'encès brodar swonava.
Talment arc de ballesta en batalla era
el morro del silenci a la ressala
amb precs de punt davant les creus d'enrere.

Un xaragall amb fred foc de alaguala
li envestí com una bavarada
des de la conca de la ment pardala.