A l'alba et veig ressorgir 
de l'espai il•limitat 
amb renovada bellesa.

Avui t'he vist  
sense la màscara.

I sóc feliç 
perquè les nostres ànimes 
es nodreixen del mateix alè. 
Sí, ja tinc el dolor heretat, 
i res no hi puc fer.

Però la teva presència  
el meu espai dibuixa 
de cambra tèbia 
i amoroses herbes.

Anant, 
            ahir, 
                    per la vora del mar, 
sol,  
en tu pensant, 
les ones 
            fins a mi 
                     vingueren 
per descobrir-me el vell secret 
de les teves mans, 
de tot el teu cos 
febrosament posseït.

Mira el meu perfil 
d'home contra el no-res. 
Massa prest l'herald 
va obrir-me el llindar de l'espant.

Però escric per sobreviure 
aquest dolor i els seus límits.