Una cadira dura tot sovint més que un home.
És tal i com el vidre d'un tassó, que veu passar
guardes de gent d'esbart i d'abeurador, que viu de set
i s'esbrava, esbrava, esbrava, s'esbrava i se desbrava,
mentre ell, aboquit, abocat, roman tassó,
que besa la circumferència, que ell mateix fa
damunt la calç del tinell i de l'escudeller,
tot l'any amb el cristall del cul enlaire, tot
esperant una altra multitud, que ha d'arribar morta d'aigua,
tot demanant amb les mans un tassó de set,
d'aquella de si us plau...

Alexandre, aquesta cadira de pi del nord,
on sóc un home de la Vida en les videtes,
que escriu les fetes, que existeixen tot fent cria
de perspectiva, però que no es veuen perquè ja vénen,
no és la meva cadira; és la Cadira: el temps que té el pi
en el brancam, l'aroma, la pinya i el final en cadira,
el pi que es deixà tondre i aregar
fins a convertir-se en respatlera
d'una respatla vinclada talment un interrogant
amb el punt entotsolat com el sol estrictament dalt de tot,
amb el punt quye, sense arribar a caure, entotsolat degota
per la banda que dóna a l'herba de la terra.