En Daniel no girà la cara de cap on l'Ermessén
estava, tal i com ella la tenia perseverada;
agenollada, amb les anques ressegudes damunt el ventre 
de les cames, singlopa que te singlopa,
singlopa, singloparàs.

Davallà la costeta encaixonada
entre dues parets de paret seca,
rere les quals els magraners i les cabres
se feien la vida, eren de vida amb el seu color.

La genteta vestida color d'ala de mosca vironera
estava dreta, arrebatada a la branca del portal,
mirava en Daniel com davallava
cap al redol de casulls, on un estolet de dones
s'era atapeït, talment guarda d'egües que fan paret,
barraben el pas del carreró.
Sense posar-se la cara sarraïna al Rostre nou,
s'aturà davant les endolades de tot l'any,
i "he tornat". Després, mentre un esbart de juies 
amb la pitrera blanca passava amb el vol,
l'altra manera de Daniel hi afegí
"és per a dir-vos que jo sóc ja l'Altre".

L'esbart de juies tornà passar cap a sa Penya Bosca.
L'estol de juies de bell nou volà
de cap a ses Tancasses. En Daniel hi va dir la seva:
"Jo em colgava amb mi mateix. Queia de morros,
quan el fibló del Mal feia en mi un llamp,
tot dient "Mal et toqui un llamp del Mal"
("Mal" significa "títol(a) del Mascle",
Mas-culí, com qui diu "Mas-media..."). El fibló
fiblava en mi. Jo em posava a fer amb ambdues mans
un clot en terra. L'argila, el call
vermell, que en treia, me'ls menjava a grapades.
Llavores era quan m'agafaven fams galines
de nòmer i d'ésser Adolf Martín Anfós II."
Mentre el donam-donòrum, les dones i les femelles...,
per on rallaven pecaven, tot fent memòria, com qui fa mescla.

"En Daniel de ca ses Ermessens tenia la grogor de la terra,
perquè en menjava grapades". Era verd
també era, però, més coses
no tan avinents com els terrossos. Era verd:
menjava argila, embostes de terra cremada
dels formiguers fets de terra cremada per a llacor de rotes,
amb quatre mossos se fotia una sargantana,
sobretot si la veia que caminava crua.
Mentre, l'endemà, o en un altre dels dies,
que fan rest de murtra en el Tems, n'Àlex Susanna
i en Xavier Lloveras, ambdós cercant
també l'Altre entre s'alvies i contells oblidats,
van veure en Daniel que tot mirant la correntia en pedra buidada
de sa Font de s'Ullet, a Sóller, entre les taronges mandarines
deia tot sol amb una cançó:

"Que el nostre parentiu no sigui de pedres
que, tocades per mestre d'obres, s'esfondren.
Que el nostre parentiu sigui de llavis,
que, com més s'enutgen, més s'estrenyen."