A son Ponç hi ha violetes. Jo n'he vistes, 
l'endemà de també veure't a es Clovet 
de na Xesca Pasquala i d'en Bernat Nadal. 
Na Bel Ponç a una mà un ramell en duia 
i el donà a en Daniel: "són per ta mare." 
Son Ponç és de call vermell de sa Curia Blanca. 
Les violetes, que s'hi fan, però, 
són violetes de terra en el temps de terra, 
que el març retreu al morat, que marceja 
a son Ponç, a es Clovet amb en Foll, 
que lladra com qui treu la flor a un llapis, 
el març que, de morat, vol treure la violeta, 
talment l'Univers de l'amor inclassificable, 
que ara com ara pot fer just violetes, 
violetes, violetes, violetes, violetes.