Estava sense enterrar: era amic meu...
Feia prpop de tres anys que la batalla
s'era acabada a aquell turó amb alzines.
Miquel nomia quan tenia món
damunt la pell i davall les sabates.
La terra de bell nou feia civades,
roselles se posava, se posava capblaus,
badocava d'ajaguda amb corretjoles,
però en Miquel ja no feia ni olor.
El temps plovia damunt el fusell,
que era de fusta de xicarandana,
tal com plovia amb vent en les alzines,
que feien alzinar...
Tres anys de sol i de serena, tres
temporades de pedra i fredor llonga,
havien posat terra amb caderneres
damunt el ferro i el llenyam de l'arma.
Una falzia i un nigul passaven.
El mes de març era a ses darreries.
El fusell va fer flor, una amb una altra.
Vermelles eren amb una blavor.
El mort del terra va agafar el fusell,
i el soldat amb les flors d'arma començà a caminar.