Ja és ell. Ja espera: ja segueix la terra 
com el roure aterrat segueix el cel. 
Des de la font dels peus mira la serra: 
no en sap l'altura, però en sent el bel 
que hi fa la vista sense l'Ull dels ulls, 
que, d'arbres, rius, n'enyora just l'arrel. 
Sent que és un llibre viu; n'odia els fulls... 
Vol just sentir; pensar es mor en dos bulls.

Creure és sentir. Tot ell es posà a creure 
en el verd taronger quan en tocava  
i n'estirava un tarongí per beure. 
Necessitava set i set creava 
per poder creure en el tarongerar, 
que sentia davant i l'abeurava, 
acompanyant-lo en el sentiment clar 
d'haver un got d'arbre al vel del paladar.

Ara que ja hi veu fort, veu que el roser 
és de l'Origen, d'enguany és la rosa, 
que surt com el jovent surt al carrer. 
Del meu Origen tinc la porta closa, 
perquè ca-nostra sigui l'estranger, 
com n'és el vol de l'aire de l'alosa. 
A tothom tinc obert el sant voler 
vinclar el meu verdanquet de magraner.

No digueu, no, que jo vaig massa lluny. 
En l'amor ningú no es fa massa enfora. 
L'amor va sempre prop, és com l'encuny, 
que just signa on el temps ha arribat d'hora. 
Sóc qui no té remei però s'exalta, 
una tardor de roure que no plora, 
perquè és foc cristal•lí d'una malalta, 
broixa terra, on patir és ser donat d'Alta.