MIQUEL ÀNGEL RIERA
(1930-1996)

Els primera anys de la seva vida viu la Guerra Civil a Manacor, poble de Mallorca on hi ha més moviment. Estudia el batxillerat al Col·legi Ramon Llull de Manacor i descobreix pel seu compte la passió per la literatura, juntament amb els companys Jaume Vidal Alcover o Guillem d'Efak. Estudia Dret a diferents indrets de l'estat i publica alguns poemes en castellà a un setmanari local. 
El 1957 escriu en català, Poemes a Nai, -publicat el 1965-.Aquest llibre, tot i la tardança, causa un fort impacte en el món literari de Mallorca. No torna a publicar fins el 1969, ja que té una dedicació intensa a la seva feina d'administrador. 

La seva obra acaba aplegant un conjunt de sis poemaris, sis novel·les i dos llibres de relats breus: entre 1969 i 1970 escriu Biografia, que no es publica fins el 1974, Poemes de l'enyorament (1972), La bellesa de l'home (premi Joan Alcover 1974, publicat el 1979), Paràbola i clam de la cosa humana (1974), Llibre de benaventurances (1980) i El pis de la badia (1992).
 

En narrativa, el 1971 redacta Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), la seva primera novel·la, i dos anys més tard acaba Morir quan cal (1974; premis Sant Jordi 1973 i de la Crítica de Serra d'Or 1975). Després apareixen L'endemà de mai (1978; Premi Nacional de la Crítica de Narrativa Catalana 1979) i Panorama amb dona (1983; premi de la Crítica de Serra d'Or 1984), Illa Flaubert (1990; premis Josep Pla 1990, Ciutat de Barcelona, Joan Crexells i de la Crítica) i els relats La rara anatomia dels centaures (1979).  Crònica lasciva d'una decadència (1995). 

L'any 1971, crea la col·lecció de poesia El Turó i el 1979 dirigeix la nova col·lecció Tià de Sa Real fins a la mort.