El brossat és un tresor que s’aconsegueix amb paciència i llet bona. Ara, ‘Brossat’ també és xopar-se de Joan Brossa, poeta de les avantguardes, que va morir el 30 de desembre de 1998 d’un vessament cerebral quan caigué de les escales del seu estudi a Barcelona. Aquest acte d’endinsar-se dins les aigües (poc tranquil·les) de la vida i obra d’aquest personatge, va materialitzar-se una vegada més  (perquè ja ho havia fet i, esperem, continuarà fent-ho en altres indrets i dates) el 29 de juny a l’Auditori S’Esponja de Ses Salines. Aquesta vegada fou dins el cicle ‘La lluna en vers’, organitzat per la Fundació Mallorca Literària, que aquest estiu celebra la seva desena edició. Els cuiners: Àlvar Triay (tot i que no hi fos en cos present sobre l’escenari), Catalina Florit, Francesca Vadell i Salvador Miralles.

‘Brossat’, de la mateixa manera que el seu protagonista o raó de ser, no es pot explicar fàcilment. En Brossa, mai te l’acabes i seria injust (a més d’un despropòsit) intentar posar límits (les modernes ‘etiquetes’) a aquest espectacle tan col·lectiu, plural i polièdric. ‘Brossat’ respira Brossa, respira poesia en la seva mateixa construcció. Els qui assisteixen a aquest vessament escènic es capbussen de ple dins Brossa i es troben, precisament amb això, un geni del llenguatge.

Una servidora no podia presumir de conèixer gaire a Joan Brossa, i crec que pocs poden fer-ho (més tenint en compte la complexitat d’aquest personatge), però gràcies a ‘Brossat’, sí puc dir que m’he fet un poc meu aquest univers, dirigida per la intel·ligència de tres cossos (Florit, Vadell i Miralles) en un.

A ‘Brossat’ se sent la veu d’en Joan (ara sí, hi ha més confiança i el puc tutejar) i fins i tot se’l veu, projectat sobre un llençol immaculat. Fins i tot hi surt el desaparegut Antoni Artigues, que reclama que la qüestió no és ‘ser o no ser’, sinó “passar gust de viure”, cosa que va fer en Joan. El muntatge també regala un breu vídeo d’opinions aleatòries de la Barcelona actual, una aportació que de segur Joan hagués aplaudit, convertit aquí en músic, pintor o polític, en una espècie d’experiment surrealista.

Avui també podem seguir aplaudint grans aforismes i màximes que ell ens regalà sobre política, educació i art en general. Vet aquí una de prodigiosa: “Fer poemes no és fer paraigües, és queixar-se perquè el mar no és un bosc. El poeta ha de comunicar i ajudar la gent a viure. Però el poeta d’avui dia el que vol és passar a la història, i la manera de passar a la història és caure bé als qui manen” o “Quin mal que ha fet l’educació entre nosaltres. Fan portar ulleres de sol quan el cel és fosc”.

Aquest desgranament de formatjades brossianes es produí intensament, sense ordre ni desordre (com el despatx que en Joan tenia a Barcelona, on hi trobava el que calia en cada moment), màgicament, com una torrentada d’estímuls. No sé si hauria millor manera d’expressar tota la complexitat d’aquest gran personatge en una peça tan breu i rodona.

Perquè, sense ànims de fer spoilers (per seguir amb els termes que estan de moda), així acaba aquesta cuina de brossat per una desena de convidats. Com bé diuen els cuiners: “Avui tots som Brossa, la gent parla Brossa”.