Enguany fa cinquanta anys que, segons la versió oficial, l’home va trepitjar per primera vegada la Lluna. També en fa deu que el cicle La Lluna en vers, de la Fundació Mallorca Literària, conquereix territori insular a cop de vers i de cançó. 

            La nit del 25 d’agost qui va trepitjar la terra ferma de Cala d’Or, terreny absolutament blaibonetià, va ser Heura Gaya, cantant i compositora de Juneda (les Garrigues). El Fortí de Cala d’Or, un espai insòlit i fins ara no conquerit per aquest cicle, lluïa sota la que els fotògrafs anomenen l’hora daurada, que és aquell impàs entre el dia i la nit, l’eclosió en vermell d’ou de les hores que fugen. O, com diu Laia MaLo en un dels seus versos musicats pel duet Jansky, “l’hora sempiterna”, que és aquella “on no hi ha lluna i no hi ha sol”. 

            Sense lluna, sense sol, només amb la terra com a punt de referència i amb les persones que l’habiten com a inspiració i fi, les cançons de Gaya ressonaven amb arrel i aire, amb tradició i renovació, promiscuïtat de la més ben entesa. Cançons de treball que convivien amb poemes musicats de Josep Maria de Segarra, cançons de bres sobre la maternitat que partien, de puntetes, de la poètica de Maria Mercè Marçal, la immensa autora d’Ivars d’Urgell (no debades, Gaya recordà que el seu nom, Heura, era el mateix que el de la filla de Marçal). Cançons de pandero com les que canten les majorales de la Confraria del Roser en un espai de tradició aparent però d’alliberament de gran abast en els termes més personals i íntims. Cançons catalanes, de secà, que prenien sense complexos la mà dels lieder més emblemàtics: “Gaya”, el primer disc de la cantant, vol dir “Terra” i vol esser també un homenatge als que la cantant considera els seus mestres més essencials, com Franz Schubert o Eduard Toldrà. També hi sonà J.V. Foix, i el país de roc que dreçaven els versos del de Sarrià es va projectar, per una estona, en la pedra viva del Fortí. I Montserrat Abelló, que amb un dir senzill, obert com una mà plena de clivelles, féu parlar les dones i dialogà amb l’impossible que ens cal de l’eivissenc Villangómez. 

            Gaya no era tota sola, però. Un virtuós Eduard Iniesta, productor del projecte, s’enfilava per la guitarra sense cap indici de vertigen mentre Cristina Membrive feia vibrar el més endinsat dels ventres del públic amb el baix. Caterina Plana amorosia l’ambient amb la sonoritat ara festiva, ara ambiental a l’acordió, que assolí les cotes més altes en la versió d’una cançó tradicional irlandesa sobre l’amor primer, “El jardí dels salzes”, un peça que en féu aplaudir més d’un i que també féu posar més d’una mà damunt una cuixa propera. Heura Gaya era amb ells i era amb nosaltres, en terra, arrelada i que feia arrel. Pujava i baixava escales sense por ni estridències i a estones travessà, amb els dits de la veu, els 384.400 quilòmetres que separen Gaia, Cala d’Or, la Terra, de la Lluna. El daurat ja no era al cel.