Es fa difícil recuperar-se'n, tot i que una sigui només espectadora de ‘La Malcontenta’. L’he vista en distintes ocasions i escenaris, i encara em deman com se’n pot recuperar qui du el pes de l’obra, l’actriu Agnès Llobet. Sota el cel i els pins de la Casa Museu Llorenç Villalonga, es dupliquen les forces, se sumen les energies. En el marc de la ‘Lluna en vers’ cobra sentit. I sent que puc repetir les paraules que vaig escriure per a l’ARA Balears després de l’estrena al Teatre de Santanyí: La creació artística, sigui quin sigui el llenguatge en el qual s’expressi, té aquestes coses: et deixa tocat. Els primers dies no aconsegueixes treure-la del cap, hi penses, hi tornes a pensar i va amb tu allà on vagis. Amb el temps, no pesa tant, però ja és part de tu, i mai no l’oblides. Les grans obres d’art, com els amors.
De 'La Malcontenta' ningú no en surt indemne. La novel·la de bandolers (i d’amor) de principis del XIX que va escriure Sebastià Alzamora –publicada per Proa, el 2015– es converteix, per obra i gràcia d’Agnès Llobet, de José Martret i de Rafel Gallego, en una història actual que no només transpassa els segles cap a la intemporalitat, sinó també l’espai físic. Les aventures i, sobretot, les desventures de Joan Durí, cap d’una quadrilla criminal que va sembrar el pànic per Llucmajor i cap al migjorn de Mallorca, esdevé un espai emocional, un retrat psicològic de dimensions universals sobre la tremenda foscor de les coves i dels pous sense fons en els quals podem entrar a la vida. En aquest sentit, 'La Malcontenta' no està gens lluny del llibre de poemes més recent d’Alzamora, 'La netedat'.
La Malcontenta és una dona jove i, posada sobre l’escenari, és Agnès Llobet, un nom que hauria d’escriure amb totes les lletres majúscules perquè se’m fa difícil pensar que qualcú pugui fer aquest paper més gran. És ella tota sola, en un monòleg de gairebé una hora, qui ens fa viure la resta de personatges de la novel·la; és ella qui ens fa veure i sentir els paisatges, de la mar a l’infern, de l’amor a l’odi, de la tendresa a la brutalitat; i és ella qui ens fa comprendre que qualsevol història, per localitzada que estigui en un temps i en un espai, són moltes històries i poden ser les nostres històries.
Agnès Llobet s’ho deixa tot a l’escenari. S’hi deixa el físic i les emocions. Va d’un registre a un altre –forta, vulnerable, valenta, tremolosa, lliure, segura, rebel, dubtosa, nina, dona…–, en una interpretació que et crida, t’interpel·la i t’arrossega emocionalment, com només saben arrossegar-te les grandíssimes actrius.
Brutal és el qualificatiu que més es repeteix tot just acabar la funció. És l’adjectiu que mereix, en tots els sentits. Insistesc: de 'La Malcontenta' no en surt ningú indemne. Tampoc de la vida.
Fotografia d'Agnès Llobet i Sebastià Alzamora a la Casa Museu Llorenç Villalonga, a Binissalem després de la funció de "La Malcontenta" diumenge 28 de juliol de 2019