Una experiència viscuda el cap de setmana a l’ombra de l’Oratori de Sant Miquel de Campanet, va ser la representació d’una mena de teatre germinal, una captura de pantalla del Carro de Tespis, per part d’un grup de dones de la contrada, que explicaren algunes de les vivències personals i familiars (la paraula d’una dona és plural perquè sempre inclou tot un entorn) que estimulen a seguir vivint, a seguir creient en la humanitat, a pensar que no tot està perdut. A l’empara d’un fil d’aranya argumental, però coherent i ple de matisos, unes intèrprets espontànies i sinceres, anaren espargint a l’aire de Gabellí, llavors de laboriositat, d’esforç, de servei i entrega als altres, d’estimació a l’entorn familiar, d’interacció amb el veïnatge, d’alegria de viure, i fins i tot recrearen un món simbòlic personal (un anell, un mocador, un crucifix...) que sintetitzaven uns valors perdurables, intensament humans, que ja semblaven perduts. 

Jo, que arribava d’uns dies i d’un aire desencisat on regna el soroll i l’estrèpit, els crits i els insults, el diàleg de sords, les extravagàncies, l’absència de responsabilitat, l’invent de la postveritat i altres trampes sibilines de la ficció política, la hipocresia enlairada, els interessos polítics més sòrdids, les esberles de la pressumptament intocable però tocadora església, la crueldat de les institucions, suposades defensores dels drets humans; el menysteniment de les coses, farts de consumir, oiats de viure... 

Jo, deia,apenes traspassada la feblesa d’un pont i un torrent eixut, vaig començar a percebre la suavitat de la tarda, la música de l’aigua clara, el murmuri de les Fontanelles, la puritat de l’aigua que brolla espontània, la bellesa de les coses senzilles, la pau de l’indret, la naturalitat de les actuants, la senzillesa de la veritat, la dolcesa de les emocions, la salobror de les llàgrimes, la íntima felicitat reconquistada. 

Donaria una abraçada, agraïda i venturosa, a totes les participants, als infants orats que corrent per entremig de les files ho vivien al seu estil, a la jovenesa que pressagiava una nova albada, al respecte que mostraren tots els assistents; als qui tengueren la iniciativa de la festa i a l’actriu Francesca Vadell, artífex de la representació amb un mínim de tramoia i amb un màxim de saviesa i pedagogia per fer aflorar el millor de la gent... la de l’escenari i la de la platea. N’estic molt content. Tenc ganes de seguir vivint.