Amb l’escorça del pi, amb l’escorça de la pell, amb l’escorça dels versos de Blai Bonet que ens duen al Rafal des Porcs, al llogaret des Llombards. Des de fa cinc anys consecutius, el camí ens porta a aquesta finca on treballà son pare del poeta. També ens porta a la lluna quasi plena per damunt de la garriga i pinars que arriben a la mar, a s’Almonia i al caló dels macs. Un ventet clar que refresca, converses i nins xalant. 

L’indret que és l’origen del Blai humà i del Blai poeta: «Vull dir que jo, com tothom, vaig començar a tenir possibilitats de ser en Blai quan el meu pare, que nomia Blai Bonet i Perelló, santanyiner, euguer del Rafal des Porcs, i la meva mare, Maria Rigo i Rigo, d’es Llombards, de ca ses Comes, es veien adesiara per la carretera del Camp de l’Aljub, mentre el meu pare anava del Rafal a Santanyí, en la bicicleta, la taleca plena de manats d’espàrrecs fets a escaire, arrodonits i fermats amb una llarga fulla de porrassa travada amb una espina grossa d’esparreguera.» 

En Lars Dubbick, de les vinyes Serres de Llevant, ens espera amb les copes poètiques i un glop de vi gentilesa de la Fundació Mallorca Literària. Tot ben encarat per començar el concert del gran Pau Figueres. L’acompanya el germà a les percussions, Arnau Figueres, Darío Barroso a la guitarra i Ismael Alcina al baix elèctric. 

Amb els primers acords la claror comença a minvar i la lluna es fa la madona. L’escorça dels pins del pati del casal del Rafal es tenyeix de morat i blau. Les cigales acompanyen els temes del repertori de «Nada nuevo bajo el sol» el nou treball discogràfic del guitarrista que van omplint els cors del nombrós públic assistent més d’una hora i mitja en què ningú es batega de les cadires. Buleries, alguna cançó més de fusió, un subtil dors de flamenc que vesteix les orelles... Hi ha emoció. 

«Jo feia aquesta caminada petita amb una curolla magra, emocionada, emocionada, deixondida: cercar el meu pare, el pare..., veure el meu pare que guardava les eugues, els cavalls, a la possessió que els marquesos de Barberà, catalans de Barcelona, tenien a un quilòmetre i mig, o dos, del capdecantó que feien la casa i les tanques dels padrins amb la carretera de Ses Salines i el camí del far.»

L’euga blanca, que es veia a la llunyania, s’acosta on som cap al final del concert. Es respira alegria i una certa nostàlgia. Qui més qui menys s’imagina alguna història que hagi acompanyat aquell indret, aquelles parets de possessió i de pagesia. El concert es va esvaint. Algun bis i moltes mamballetes que aclaparen, de ben segur, les cigales ja endormiscades. Un Pau Figueres feliç dedica discos. Prest comença una gira mundial acompanyant Alejandro Sanz; haurà d’aparcar el projecte personal uns mesos. Es regalen besades de comiat arreu i la partida s’acosta. 

L’escorça intacta de la nostra ànima és una mica més morada, més plena de mata. 

«Mon pare arribava cada dia a ca nostra, a entrada de fosca. Venia a dormir. Jo el veia venir en la bicicleta, amb la taleca on tot sovint ens solia dur una taleca plena d’esclata-sangs i un conill de camp amb la butza treta i amb el ventre de mata.» paraula de Blai.

Fotografia de Bartomeu Payeras