Al llarg de dues dècades –potser una mica més– en Biel Font ha habitat sota diferents pells; la del rockabilly insolent amb Winchesters; la del guitarrista inquiet, pilar dels experimentals Helio; la de Biel Alimanya, impersonator de Johnny Cash; la del batec rítmic dels Early Jazz Quartet... La seva ha estat una trajectòria artística intensa que, en els darrers anys, s’ha vist culminada per la materialització d’un projecte que va més enllà d’un fet, diguem-ne, musical. Fa tres anys, la mort de son pare, Antoni Pere Font –autor de dues novel·les tan reivindicables com N’Eixerit (2013) i El pintor mongol (2017)– el portaren a fer realitat una antiga promesa: enregistrar aquell conjunt de cançons que Antoni Pere havia musicat durant la seva joventut. Aquest és el bessó d’un projecte insòlit i emocionant que recull el disc Peregrí de blaus (2018), en el que també han estat estrets partícips els dos germans d’en Biel: en Joan com a bateria i na Marta, encarregada de realitzar tant la portada com les il·lustracions interiors que llueixen en el seu llibret interior. 

Em provoca una admiració profunda i sincera, l’obra d’en Biel; la resiliència psicològica que vertebra un repertori contra el dolor i la pèrdua i que, en conjunt, esdevé no només una potent catarsi pública, personal i familiar, sinó una senzilla prova d’amor. Però, més enllà de les circumstàncies úniques que rodegen la gènesi d’aquestes cançons, és important destacar la naturalitat amb la qual Biel Font ha realitzat la transició lingüística, passant de l’anglès a la seva llengua materna; un bot de vegades traumàtic i que no tots els artistes han sabut realitzar però que, en aquest cas concret, es veu reforçada pel gruix de textos que acompanyen Peregrí de blaus: “La porta”, “La relíquia” i “Per camins diversos” de Joan Alcover; “Posta de lluna” i “Autumnal” de Miquel Ferrà; “Escolto la secreta” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, finalment, la selecció de poemes de Josep Maria Llompart, figura especialment reverenciada per Antoni Pere Font: “Han callat tots els colors”, “Sobre Verlainee”, “Placidesa d’amor, costum de rosa” (arranjada per la seva esposa, Maria Magdalena Mestre) i “En el migdia et vull de crit i flama”. Totes aquestes cançons van ser interpretades durant l’actuació que tingué lloc el capvespre del 15 de setembre, a un escenari d’excepció com és el jardí de la Casa Llorenç Villalonga de Binissalem; fou la quarta ocasió en la que els germans Font pujarien a un escenari amb l’acompanyament de Lluís Vivern (guitarra elèctrica i acústica), David Masmiquel (teclat) i Tomeu Riera (contrabaix i baix elèctric). S’hi sumaria en qualitat de rapsode Anna Torres, promesa d’en Biel, responsable d’introduir al públic en aquests mateixos textos mitjançant la seva lectura recitada.

El pas de Biel Font pel cicle La Lluna en Vers demostrà la coherència d’un set heterogeni, en el que coexisteixen en total harmonia la cançó d’autor, d’innegable factura mediterrània, amb el country o el rock castís d’uns Rodríguez, banda que el protagonista absolut de la vetllada esmentaria durant la seva actuació. Hi hauria lloc per a dos moments especialment significatius: la interpretació d’una peça escrita íntegrament per Antoni Pere Font (“Un vespre a Sa Coma”) i l’homenatge d’un fill a un pare que ja no hi és: “I et fongueres en la mar”. Actuació amena, revestida d’emoció i proximitat, capaç d’acostar a Biel Font a un nou públic, però també a les seves mateixes arrels".